
És normal que no vulguin separar-se de nosaltres?
«Així que surto de la habitació, es posa a plorar».
«No vol quedar-se amb ningú que no siguem nosaltres».
«Abans es quedava tranquil·lament amb els avis i ara no vol separar-se de mi». «Quan el deixo a l’escola infantil plora moltíssim».
Són situacions que escoltem amb freqüència al nostre centre de psicologia infantil. I és comprensible que ens puguin preocupar com a mares i pares. Quan el nostre nadó plora en separar-se de nosaltres, s’agafa amb força, ens busca constantment o sembli no acceptar que una altra persona el cuidi, és fàcil pensar que alguna cosa no va bé.
Però hi ha una cosa important que hem de saber: l’ansietat per separació en nadons existeix i, en la majoria dels casos, forma part del desenvolupament normal.
De fet, que un nadó protesti quan la seva figura de referència desapareix pot ser una manifestació esperable del desenvolupament del vincle d’apegament. A mesura que madura, el nadó comença a reconèixer amb més claredat les persones significatives i a comprendre progressivament que continuen existint encara que no estiguin dins del seu camp visual. La separació, per tant, pot generar malestar sense que existeixi necessàriament cap problema psicològic.
La qüestió no és tant preguntar-nos “el meu nadó té ansietat per separació?”, sinó: allò que està fent correspon a allò esperable per a la seva edat o estem davant d’una reacció excessivament intensa, persistent i limitant?
Existeix realment l’ansietat per separació en nadons?
Sí. Però convé diferenciar dos conceptes que sovint s’utilitzen com si fossin el mateix.
D’una banda, tenim l’ansietat per separació evolutiva, que és una resposta habitual durant la primera infància. De l’altra, trobem el trastorn d’ansietat per separació, que és un diagnòstic clínic i no equival simplement a que un nadó plori quan la seva mare o el seu pare marxen.
Durant els primers mesos de vida, els nadons necessiten els seus cuidadors per regular-se, sentir-se segurs i cobrir les seves necessitats bàsiques. A mesura que maduren, comencen a desenvolupar vincles més selectius i augmenta la seva capacitat per reconèixer les persones significatives.
L’ansietat per separació sol fer-se especialment evident al voltant dels 8 mesos i pot assolir una major intensitat durant el segon any de vida. La literatura pediàtrica espanyola descriu aquesta etapa com una fase evolutiva habitual, de durada variable, que sol disminuir progressivament.
És aleshores quan molts pares comencen a notar un canvi: el nadó que abans es podia quedar tranquil·lament a la meitat dels braços d’altres persones comença a protestar quan marxa la mare o el pare.
I això pot passar inclús quan fins a aquell moment el nadó havia estat molt sociable.
No significa que s’hagi tornat «dependent», que l’hàgim acostumat malament als braços o que hàgim fet alguna cosa incorrecta. Tampoc no significa que hàgim d’evitar les separacions perquè no ho passi malament.
Forma part d’un procés de desenvolupament en què el nadó comença a distingir amb més claredat qui són les seves figures de referència i busca la seva proximitat quan necessita seguretat.
Com diferenciar l’ansietat per separació normal d’un problema?
Aquesta és probablement la pregunta que més ens fan les famílies.
Un nadó pot plorar quan la seva mare surt de l’habitació, agafar-se a ella quan intenta marxar o rebutjar inicialment una persona desconeguda. Tot plegat pot ser perfectament esperable.
La diferència està principalment en l’edat, la intensitat, la durada, la capacitat de recuperació i l’impacte que té sobre la vida quotidiana.
Per exemple, no és el mateix un nadó de 10 mesos que plora quan la seva mare marxa i després aconsegueix tranquil·litzar-se amb la seva àvia, que un nen que experimenta una angoixa desproporcionada davant de qualsevol separació i la família del qual comença a evitar sistemàticament situacions normals per por a la seva reacció.
També hem de tenir en compte el context. El cansament, la gana, una malaltia, els canvis de rutina, una incorporació a l’escola infantil, un viatge, una mudança o qualsevol modificació important en la vida del nadó poden augmentar temporalment les dificultats en les separacions.
Per això, un episodi concret de plor no ens permet parlar d’un trastorn.
L’Associació Espanyola de Pediatria assenyala que l’ansietat es converteix en problemàtica quan la seva intensitat o durada són excessives o quan interfereix de manera significativa en les activitats habituals del nen.
Ansietat per separació segons l’edat
Encara que cada nadó té el seu propi ritme, conèixer les característiques generals de cada etapa ens pot ajudar a interpretar millor el que està passant.
De 0 a 6 mesos: encara no parlem d’una ansietat per separació típica
Durant els primers mesos, el nadó necessita fonamentalment la presència i regulació dels seus cuidadors. Pot plorar quan s’allunyen, especialment si té gana, son, molèsties o necessita contacte. Això no obstant, durant aquesta etapa encara estem parlant d’un sistema d’apegament que s’està desenvolupant. Les conductes clares de cerca d’una figura concreta i l’ansietat davant la seva absència es fan molt més evidents posteriorment. Per tant, si un nadó petit plora quan el deixem a la falda d’una altra persona, no hauríem d’interpretar automàticament que té «ansietat per separació». En aquesta edat, el més important és respondre a les seves necessitats, oferir contacte i seguretat i afavorir progressivament la familiarització amb diferents cuidadors.
Entre els 6 i els 12 mesos: comença a fer-se més evident
A partir de la segona meitat del primer any pot aparèixer una reacció molt més clara davant de la separació. El nadó pot plorar quan la mare o el pare desapareixen del seu camp visual, buscar-los gatejant, estendre els braços perquè tornin o protestar quan una persona diferent intenta agafar-lo. L’ansietat per separació sol fer-se especialment evident al voltant dels 8 mesos. En paral·lel, també pot aparèixer l’anomenada por o ansietat davant dels estranys: el nadó pot mostrar-se reservat o plorar davant de persones que no coneix, encara que anteriorment acceptés que qualsevol l’agafés. No és necessàriament un signe d’inseguretat. Forma part del procés de diferenciació i reconeixement social.
Entre els 10 i els 18 mesos: pot assolir la seva màxima intensitat
Aquesta sol ser una de les etapes en què l’ansietat per separació en nadons resulta més evident. El nadó ja té una major consciència de qui són les seves figures de referència, però encara disposa de pocs recursos per gestionar l’angoixa que experimenta quan se separa d’elles. Pot plorar intensivament en entrar a l’escola infantil, agafar-se a les cames dels seus pares, protestar quan aquests surten de casa o despertar-se de nit buscant la seva presència. Les fonts pediàtriques situen habitualment una major intensitat d’aquesta etapa entre els 10 i els 18 mesos, amb una progressiva disminució durant la segona meitat del segon any. Això és important perquè, precisament quan la reacció és més intensa, pot resultar més fàcil pensar que existeix un problema. Però intensitat no significa necessàriament patologia. Un nadó pot plorar molt i continuar trobant-se dins d’un desenvolupament completament normal.
Entre els 18 i els 24 mesos: progressivament més capacitat per tolerar la separació
A mesura que augmenta la capacitat de comprensió, comunicació i autoregulació, molts nens comencen a tolerar millor les separacions. Encara poden protestar, plorar o voler que la mare o el pare es quedin, però progressivament poden comprendre millor que la separació és temporal i que la figura d’apegament tornarà. La documentació pediàtrica espanyola recull que al voltant dels 18 mesos encara es pot observar angoixa de separació i que cap als 24 mesos aquesta sol haver disminuït, tot i que es poden produir reactivacions puntuals, per exemple al voltant del son.
Com saber si el teu nadó té ansietat per separació?
Més que fixar-nos únicament en si plora, hem d’observar com, quan i quant afecta aquesta reacció.
Algunes manifestacions habituals de l’ansietat per separació evolutiva són:
- Plorar quan la figura de referència marxa.
- Intentar seguir-la o gatejar darrere seu.
- Buscar-la quan desapareix de la vista.
- Preferir la mare o el pare enfront d’altres persones.
- Protestar quan es queda amb un altre cuidador.
- Despertar-se durant la nit buscant la seva figura de referència.
- Mostrar més dificultats per separar-se quan està cansat, malalt o hi ha hagut canvis en la seva rutina.
Totes aquestes conductes poden formar part del desenvolupament normal.
Ens preocuparia més quan la reacció és molt intensa i persistent per a l’edat del nen, apareix de manera generalitzada i comença a interferir de forma significativa en el seu funcionament.
Per exemple, quan les separacions habituals es converteixen sistemàticament en episodis d’angoixa extrema, quan el nen no aconsegueix recuperar-se després de la separació, quan existeix una evitació molt marcada de situacions pròpies de la seva edat o quan la por i la preocupació es mantenen de manera desproporcionada.
És en aquest tipus de situacions quan pot ser recomanable consultar amb un professional especialitzat en infància per valorar si estem davant d’una dificultat evolutiva que necessita acompanyament o davant d’un possible trastorn d’ansietat per separació.

Quant dura l’ansietat per separació?
No existeix una durada exacta que puguem aplicar a tots els nadons.
L’ansietat per separació evolutiva pot aparèixer durant la segona meitat del primer any, intensificar-se durant el segon any i disminuir progressivament a mesura que el nen desenvolupa més autonomia i recursos per comprendre i tolerar les separacions.
Les fonts pediàtriques consultades situen l’inici habitual al voltant dels 8 mesos i descriuen una intensitat especialment elevada aproximadament entre els 10 i els 18 mesos, encara que existeix una important variabilitat individual.
Per això, no hem d’interpretar que un nadó té un problema perquè porti diverses setmanes plorant en separar-se.
És més útil observar l’evolució.
- Cada vegada necessita menys temps per tranquil·litzar-se?
- Va acceptant progressivament altres cuidadors?
- Pot gaudir després de la separació?
- Les comiat continuen sent difícils però cada vegada són més breus?
Si observem una evolució favorable, generalment estem davant d’un procés maduratiu.
En canvi, si el malestar roman molt intens, es generalitza, empitjora o comença a limitar de forma important la vida familiar, escolar o social, val la pena realitzar una valoració.
El trastorn d’ansietat per separació implica una cosa diferent a l’ansietat evolutiva: parlem d’una por o ansietat excessives i inadequades per al nivell de desenvolupament davant la separació de les figures d’apegament, acompanyades de diferents manifestacions clíniques i amb una repercussió significativa en el funcionament del nen. En nens i adolescents, els criteris diagnòstics estableixen a més una persistència dels símptomes d’almenys quatre setmanes.
Consells per treballar l’ansietat per separació en nadons
La bona notícia és que no necessitem “ensenyar” a un nadó a no trobar a trobar a faltar els seus pares.
El nostre objectiu no hauria de ser aconseguir que no plori mai quan marxem, sinó ajudar-lo a experimentar que pot separar-se, sentir-se segur durant aquest temps i comprovar que nosaltres tornem.
1. Anticipem les separacions
Encara que el nostre nadó encara no comprengui perfectament el llenguatge, li puguem explicar el que passarà.
«La mama marxa una estona i després torna».
«Ara et quedaràs amb l’àvia i jo tornaré després de berenar».
Utilitzar sempre expressions similars ajuda a crear previsibilitat.
No necessitem fer llargues explicacions. El més important és que les nostres paraules siguin senzilles i coherents amb el que realment passarà.
2. Evitem desaparèixer d’amagat
A vegades pensem que si sortim sense que el nadó ens vegi evitarem el plor. Pot funcionar a curt termini, però no l’ajuda necessàriament a construir una experiència predictible de la separació. És preferible un comiat breu, clar i afectuós. Ens acomiadem, transmetem seguretat i marxem.
3. No allarguem eternament el comiat
Quan veiem plorar el nostre fill, és normal que el vulguem abraçar més, tornar-ho a explicar, tornar-li a fer un petó i traspassar el moment de marxar. Però un comiat molt llarg pot acabar augmentant la tensió de tots dos.
Un ritual breu i estable sol resultar més fácil
«T’estimo molt. Ara me’n vaig. Després torno».
I marxar.
4. Practiquem petites separacions
Especialment quan el nadó està començant a experimentar ansietat per separació, podem aprofitar situacions quotidianes per practicar. Podem deixar-lo uns minuts amb un altre adult de confiança mentre nosaltres fem alguna cosa en una altra habitació. Després podem augmentar progressivament el temps. No es tracta de forçar separacions llargues, sinó d’oferir experiències repetides de separació i retrobament. La mateixa Associació Espanyola de Pediatria recomana afavorir progressivament l’autonomia i realitzar separacions breus que puguin anar augmentant de durada.
5. Facilitem el vincle amb altres cuidadors
Avis, familiars, educadors o altres persones de referència es poden convertir també en figures amb les quals el nadó es senti segur. És positiu que el nadó pugui experimentar que pot estar ben acompanyat per diferents persones, sense que això signifiqui substituir les seves figures principals d’apegament.
6. Mantinguem les rutines
Els nadons es beneficien especialment de la previsibilitat. Mantenir horaris i rituals relativament estables per dormir, menjar, jugar o separar-se pot ajudar-los a anticipar què passarà. En moments de canvis importants, com començar l’escola infantil, podem intentar mantenir altres rutines familiars el més estables possible.
7. Validem les seves emocions sense transmetre alarma
Podem dir: «Sé que vols que em quedi. Et costa que la mama marxi. T’entenc. L’àvia estarà amb tu i després tornaré».
No necessitem convèncer-lo que “no passa res” quan clarament per a ell sí que està passant alguna cosa. Validar no significa confirmar que existeix un perill. Significa reconèixer l’emoció mentre nosaltres mantinguem la seguretat:
«Entenc que estiguis trist. Estàs segur. Jo tornaré».
8. Tinguem en compte el nostre propi estat emocional
Els nadons són especialment sensibles a les senyals dels seus cuidadors. Si nosaltres ens acomiadem amb molta angoixa, culpa o inseguretat, és possible que la separació resulti més difícil. Això no significa que hàgim d’ocultar les nostres emocions ni que siguem responsables que el nadó plori. Simplement, podem intentar transmetre un missatge coherent:
«Sé que això pot ser difícil, però confio que estaràs bé i tornaré».
Quan hauríem de consultar amb un professional?
L’ansietat per separació en nadons sol formar part del desenvolupament i, per si sola, no és motiu d’alarma.
Així i tot, pot ser convenient demanar orientació professional quan observem que:
- La reacció davant les separacions és extremadament intensa i persistent.
- El nen no aconsegueix recuperar la calma després de separar-se.
- La dificultat interfereix de manera important amb l’escola infantil o amb la vida familiar.
- La família comença a evitar de forma sistemàtica les separacions.
- La por apareix en diferents contexts i no únicament amb una persona o situació concreta.
- La intensitat de la reacció augmenta en lloc de disminuir progressivament.
- Existeixen altres canvis significatius en el comportament, el son, l’alimentació o la regulació emocional.
En aquests casos, una valoració psicològica no significa que puguem «etiquetar» el nadó ni que necessàriament existeixi un trastorn.
Moltes vegades, precisament, consultar serveix per entendre què està passant, ajustar les respostes dels adults i acompanyar millor una etapa concreta del desenvolupament.
L’Associació Espanyola de Pediatria assenyala que els trastorns d’ansietat s’han de valorar especialment quan l’ansietat és intensa, persistent o interfereix en les activitats quotidianes del nen.
L’ansietat per separació no significa que hàgim fet alguna cosa malament
Una de les preocupacions que més trobem en consulta és la culpa.
«L’hem agafat massa a la falda?»
«L’hem acostumat massa a nosaltres?»
«Hem fet alguna cosa malament?»
La resposta, en la majoria de les situacions evolutives, és no.
Que un nadó busqui els seus pares, protesti quan es separen o necessiti la seva presència per tranquil·litzar-se forma part del seu desenvolupament socioemocional. La cerca de proximitat cap a les figures d’apegament compleix una funció adaptativa: quan el nadó es sent insegur, cansat, enverinat o desbordat, busca a qui li proporciona seguretat i regulació.
El nostre objectiu no és aconseguir que un nadó “no necessiti” els seus pares.
Al contrari: la seguretat que troba en les seves figures de referència és precisament una de les bases des de les quals podrà anar desenvolupant autonomia.
Per això, quan parlem d’ansietat per separació en nadons, convé canviar la pregunta.
No es tracta únicament de: «Com aconsegueixo que deixi de plorar quan me’n vaig?» Sinó de: «Com puc acompanyar-lo perquè aprengui, a poc a poc, que ens podem separar i tornar-nos a trobar?»
I aquí hi ha una de les claus.
La separació s’aprèn a tolerar a través d’experiències repetides de seguretat, previsibilitat i retrobament.
Acomiadar-nos. Marxar. Ser cuidats per altres persones de confiança. Comprovar que tornem. I tornar-ho a viure.
A poc a poc, el que avui pot semblar una separació enorme es converteix en una experiència coneguda.
A Psicologia Infanto-Juvenil Mallorca acompanyem les famílies en aquest procés, ajudant-les a diferenciar allò que forma part del desenvolupament normal d’allò que pot requerir una atenció més específica. Perquè entendre què està passant és sovint el primer pas per poder acompanyar el nostre fill amb més tranquil·litat, seguretat i confiança.


