Separar-se com a parella no sempre significa separar-se emocionalment del conflicte. En moltes famílies, després d’un divorci o una ruptura, la relació entre els progenitors queda marcada per la tensió, el silenci, les discussions constants o la incapacitat per comunicar-se. I encara que els infants puguin adaptar-se a viure en dues cases, allò que sovint resulta més difícil de gestionar no és la separació en si, sinó el clima emocional que es manté després.
Molts pares arriben a consulta amb una preocupació molt concreta: “El meu fill està al mig de tot això i no sé com protegir-lo”. Altres vegades apareix un altre dubte igualment important: “Estic fent alguna cosa que el perjudica sense adonar-me’n?” Des de la nostra experiència com a terapeutes infantils i juvenils, aquestes preguntes apareixen amb molta més freqüència del que imaginem, especialment quan el conflicte entre adults es manté durant mesos o fins i tot anys després de la separació.
La realitat és que els infants no necessiten pares perfectes ni relacions ideals. El que més els ajuda és sentir que, tot i que la relació de parella hagi acabat, continuen tenint permís per estimar tots dos progenitors sense sentir-se culpables, dividits o atrapats enmig del conflicte.
El problema no és només la separació, sinó el lloc en què queda l’infant
Quan entre els adults hi ha hostilitat, retrets constants o absència total de comunicació, els fills poden acabar ocupant un lloc que no els correspon. A vegades es converteixen en missatgers (“digues-li al teu pare que…”), altres vegades senten que han de posicionar-se o protegir emocionalment un dels dos.
A consulta, moltes vegades veiem infants que intenten actuar com a petits mediadors sense que ningú els ho hagi demanat directament. Alguns intenten “portar-se millor” per compensar la tensió que perceben, altres aprenen a no parlar del que fan amb un dels progenitors per evitar reaccions incòmodes en l’altre.
Això pot passar de manera molt evident… o de formes molt més subtils.
Per exemple:
• Comentaris irònics sobre l’altre progenitor davant de l’infant.
• Gestos de menyspreu o silenci quan el fill parla de l’altre pare o mare.
• Preguntes insistents sobre què fa l’altre a casa seva.
• Fer sentir a l’infant que gaudir amb l’altre progenitor és una traïció (encara que no se li digui clarament).
• Utilitzar el fill per obtenir informació.
• Mostrar tristesa, enfadament o decepció (verbalment o no verbalment) quan l’infant expressa afecte cap a l’altre.
En moltes ocasions no existeix una mala intenció conscient. El dolor, el ressentiment o la sensació d’injustícia poden fer que alguns comportaments apareguin sense que l’adult sigui plenament conscient del seu impacte. De fet, una frase que escoltem sovint a teràpia és: “Jo mai li he parlat malament del seu pare/mare”. I moltes vegades és cert… però també treballem com, a més de les paraules, els infants interpreten silencis, gestos, tons de veu o reaccions emocionals.
Què és l’alienació parental i per què genera tanta controvèrsia?
El terme “alienació parental” genera debat en l’àmbit psicològic i jurídic. No hi ha un consens absolut sobre considerar-lo un síndrome clínic com a tal, i per això molts professionals prefereixen parlar de conductes d’interferència parental o de dinàmiques d’alienació.
Més enllà del nom, sí que existeix una realitat que s’observa en consulta: situacions en què un menor acaba rebutjant intensament un dels progenitors influït, de manera directa o indirecta, per l’actitud de l’altre adult.
No sempre passa de manera conscient ni planificada. A vegades són petits missatges repetits al llarg del temps els que van construint una imatge negativa:
• “El teu pare mai es preocupa per tu.”
• “La teva mare ens va abandonar.”
• “Ja saps com és ell…”
• “Amb tot el que jo faig per tu…”
En consulta també trobem situacions més subtils, com pares o mares que no fan comentaris negatius directes, però sí que transmeten constantment patiment davant del nen. El menor pot acabar sentint que necessita protegir emocionalment aquell adult i, a poc a poc, pot començar a distanciar-se de l’altre progenitor per no fer-li mal.
El problema apareix quan l’infant deixa de sentir-se lliure per construir el seu propi vincle i comença a viure emocionalment condicionat.
Com reconèixer si, sense voler, estem afavorint aquesta dinàmica
Aquesta és probablement una de les parts més difícils. Ningú no vol pensar que pot estar fent mal als seus fills. Tanmateix, revisar les nostres pròpies conductes és una manera important de protegir-los.
Moltes vegades en consulta els pares pregunten: “Però llavors, no puc explicar com em sento?” I la resposta sol dependre del lloc que ocupa el nen en aquesta conversa. Els fills poden saber que els seus pares estan tristos o enfadats; el més important és que no es converteixin en confidents emocionals de problemes que pertanyen al món adult.
Alguns senyals d’alerta poden ser:
En infants petits (3-6 anys)
- Repetir frases adultes que no comprenen del tot.
- Mostrar un rebuig intens cap a un progenitor sense una explicació clara.
- Canvis bruscos d’actitud després d’escoltar converses familiars.
En edat escolar (7-11 anys)
- Sentir que han d’escollir “qui té raó”.
- Rebutjar activitats amb un dels progenitors per no fer mal a l’altre.
- Adoptar discursos molt rígids o poc propis de la seva edat.
En adolescents
- Posicionar-se de manera molt radical.
- Convertir-se en “aliats emocionals” d’un dels pares.
- Assumir conflictes d’adults com si fossin propis.
- Mostrar menyspreu o bloqueig total cap a un dels progenitors.
Com a adults, convé preguntar-nos:
• Puc parlar de l’altre progenitor amb respecte davant del meu fill?
• El meu fill se sent lliure per gaudir d’ambdós?
• Li faig preguntes que el posen al mig?
• Comparteixo amb ell emocions o problemes que hauria de gestionar amb altres adults?
• Estic buscant suport emocional en el meu fill?
Aquestes preguntes no busquen culpabilitzar, sinó ajudar a prendre consciència. En teràpia solem insistir molt en això: sentir-se ferit per la ruptura és completament humà, però convertir el fill en refugi emocional, encara que sigui sense voler, pot acabar situant-lo en un lloc molt difícil.
Com detectar si aquesta situació ens està passant a nosaltres
De vegades, l’altre progenitor pot estar afavorint una dinàmica de rebuig o distanciament. Alguns senyals freqüents són:
• El nen utilitza expressions poc pròpies de la seva edat sobre tu.
• Es mostra incòmode quan parla amb tu davant de l’altre progenitor.
• Rebutja el contacte sense poder explicar clarament per què.
• Hi ha un canvi sobtat en el vincle després de períodes de convivència amb l’altre adult.
• El menor sembla tenir por de decebre l’altre progenitor si mostra afecte cap a tu.
Quan això passa, moltes persones arriben a consulta desesperades i amb la sensació que estan “perdent” el seu fill. És una situació emocionalment molt dolorosa. Tanmateix, un dels errors més habituals és respondre entrant en una lluita oberta amb l’altre progenitor o intentant “convèncer” el nen de qui té raó. Encara que sigui comprensible emocionalment, això sovint augmenta encara més la sensació de conflicte.
Què pot ajudar realment els fills en aquestes situacions
1. Separar el conflicte de la funció parental
La relació de parella pot haver-se acabat, però la funció com a pares continua. Els nens necessiten sentir que tots dos adults poden ocupar-se d’ells sense convertir-los en el centre del conflicte.
2. No convertir el fill en missatger
Encara que sembli pràctic, transmetre informació a través dels nens els situa en una posició incòmoda i emocionalment pesada.
En consulta, molts infants expliquen que els moments de canvi entre cases són els que més tensió els generen, especialment quan senten que han de vigilar què diuen, com ho diuen o quina informació poden compartir.
3. Validar les seves emocions sense dirigir-les
Frases com:
• “Entenc que això et pugui resultar difícil.”
• “No has d’escollir entre la mare i el pare.”
• “Pots estimar tots dos.”
solen ser molt més útils que intentar convèncer el nen de qui té raó.
4. Evitar els interrogatoris
Després de passar temps amb l’altre progenitor, molts nens senten tensió quan perceben que han de “donar explicacions”. Interrogar-los pot augmentar la sensació d’estar al mig.
5. Mantenir rutines i estabilitat
Especialment en infants petits, la previsibilitat ajuda molt. Horaris clars, normes coherents i estabilitat emocional redueixen la sensació d’inseguretat.
6. Tenir cura del que diem… i també del que transmetem
Els nens perceben molt més que les paraules. Els silencis, les mirades, els gestos de menyspreu o la tensió corporal també comuniquen.
A vegades, en teràpia, treballem precisament això: com aprendre a sostenir el malestar adult sense transmetre contínuament al nen el conflicte que existeix entre els progenitors.
Quan pot ser important demanar ajuda professional
Hi ha situacions en què el conflicte es cronifica i comença a afectar clarament el benestar familiar. De vegades, els infants presenten un rebuig intens cap a un dels progenitors, ansietat en els canvis de custòdia, bloquejos emocionals o dificultats per expressar el que senten.
En aquests casos, l’acompanyament psicològic pot ajudar a:
• Protegir l’espai emocional del menor.
• Millorar la comunicació familiar.
• Detectar dinàmiques perjudicials.
• Afavorir una relació més saludable entre progenitors i fills.
• Ajudar els adults a gestionar emocionalment la separació sense posar els infants al mig.
A Psicologia Infanto-Juvenil Mallorca acompanyem famílies que travessen situacions de conflicte, separació o dificultats en la coparentalitat. Des de la nostra experiència clínica, sabem que darrere de moltes conductes difícils hi ha infants intentant adaptar-se a situacions emocionals complexes. Si sentiu que la vostra família està vivint una dinàmica complicada i necessiteu orientació professional, estarem encantades d’ajudar-vos a trobar eines per cuidar el benestar emocional dels vostres fills.
