“El meu fill ja no parla amb mi.”
“Abans ens ho explicava tot i ara gairebé no surt de l’habitació.”
“No sé si és l’adolescència… o si hi ha alguna cosa més.”
Aquestes són algunes de les frases que més escolto a consulta quan arriben pares i mares preocupats pels seus fills adolescents. I és una preocupació del tot comprensible: l’adolescència comporta canvis tan intensos que, de vegades, és difícil distingir què forma part d’aquesta etapa i què pot ser un senyal d’alerta.
La bona notícia és que no tots els canvis són motiu de preocupació. De fet, molts són esperables i necessaris perquè l’adolescent construeixi la seva pròpia identitat. El repte és aprendre a diferenciar-los i, sobretot, mantenir una comunicació que permeti acompanyar sense envair.
Durant l’adolescència és habitual que els pares tinguin la sensació que el seu fill “ha canviat de personalitat”. De sobte busca més intimitat, qüestiona les normes, passa més temps amb els amics, respon amb monosíl·labs o sembla menys afectuós.
Moltes famílies interpreten aquests canvis com una pèrdua del vincle, i fins i tot poden arribar a generar discussions importants dins la convivència. Saber gestionar les nostres pròpies emocions durant aquests conflictes també és fonamental quan els fills entren en aquesta etapa.
L’adolescent necessita prendre certa distància dels pares per descobrir qui és. Això no vol dir que deixi de necessitar-los. Al contrari: continua necessitant una base segura, encara que moltes vegades no ho demostri de la mateixa manera que quan era petit.
Canvis que solen ser normals durant l’adolescència
Hi ha comportaments que, encara que puguin resultar incòmodes per a la família, no haurien de preocupar d’entrada si apareixen de manera puntual i mantenen una intensitat moderada.
Per exemple:
- Necessitar més temps a soles.
- Mostrar canvis d’humor més freqüents.
- Donar més importància a l’opinió dels amics que a la de la família.
- Qüestionar les normes o discutir amb més freqüència.
- Ser més reservat pel que fa al que pensa o sent.
- Canviar de gustos, d’estil o d’aficions.
Quins senyals sí que ens haurien de fer estar alerta?
Més que fixar-nos en un comportament concret, convé observar si hi ha un canvi mantingut en el temps i si aquest canvi està afectant diferents àmbits de la seva vida.
Alguns senyals que val la pena explorar són:
- Un aïllament progressiu i persistent, tant de la família com dels amics.
- Una pèrdua marcada d’interès per activitats que abans gaudia.
- Canvis importants en el son o en la gana.
- Un descens brusc del rendiment escolar sense una explicació clara.
- Irritabilitat o tristesa intenses durant diverses setmanes.
- Conductes de risc cada vegada més freqüents.
- Comentaris de desesperança, inutilitat o manca de sentit.
- Autolesions o qualsevol referència al desig de desaparèixer o de fer-se mal.
Això no significa necessàriament que existeixi un problema greu, però sí que convé apropar-s’hi, comprendre què està passant i, si cal, buscar ajuda professional.
A Psicologia Infanto-Juvenil Mallorca podem ajudar-vos a valorar aquests senyals i oferir-vos estratègies per millorar la relació en aquesta nova etapa.
L’errada més freqüent…
Quan els pares detecten que alguna cosa no va bé, és normal que vulguin actuar al més aviat possible.
Tanmateix, sovint aquesta preocupació es tradueix en frases com:
“Has de sortir més.”
“El que necessites és deixar el mòbil.”
“No pots continuar així.”
Encara que la intenció sigui bona, l’adolescent acostuma a rebre un altre missatge:
“No m’accepten tal com soc.”
“Em volen canviar.”
I és aleshores quan apareixen el silenci, les discussions o el famós “deixa’m en pau”.
A consulta és molt habitual sentir frases com aquesta:
“Cada vegada que intento parlar amb ell acaba tancant-se a l’habitació.”
Quan explorem com comença aquesta conversa, descobrim que sovint s’inicia amb consells, interrogatoris o retrets.
I això fa que l’adolescent es prepari per defensar-se, no pas per obrir-se.
Com parlar amb el teu fill sense que senti que el vols canviar
La comunicació amb un adolescent no consisteix a trobar les paraules perfectes, sinó a crear un espai on no senti la necessitat de posar-se a la defensiva.
1. Comença observant, no interpretant
En lloc de dir:
“Últimament estàs molt estrany.”
Pots provar amb:
“He notat que aquests últims dies estàs més callat i em preguntava com et trobes.”
La diferència és enorme. Una frase descriu; l’altra etiqueta.
2. Fes preguntes que convidin a parlar
Els interrogatoris generen bloqueig.
En lloc d’una cadena de preguntes (“Què et passa? Amb qui has estat? Per què fas això?”), funcionen millor preguntes obertes com:
- “Com estàs vivint tot això?”
- “Què és el que més t’està costant últimament?”
- “Hi ha alguna cosa que t’agradaria que entengués millor?”
3. Escolta sense preparar la resposta
Un dels millors regals que podem fer a un adolescent és escoltar-lo sense interrompre’l. No per convèncer-lo. No per corregir-lo. Simplement per comprendre’l.
Moltes vegades no necessiten solucions immediates. Necessiten sentir que hi ha algú disposat a quedar-se al seu costat, fins i tot quan no té totes les respostes.
4. Valida abans d’aconsellar
Validar no vol dir estar-hi d’acord.
Vol dir reconèixer que allò que sent té sentit des de la seva experiència.
Per exemple:
“Entenc que això hagi estat molt frustrant per a tu.”
Després ja hi haurà temps per pensar plegats què es pot fer.
5. Agafa bé el moment
Les converses importants poques vegades funcionen quan l’adolescent acaba d’arribar de l’institut, està enfadat o sent que li han preparat una “encerrona”.
Sovint parlen més durant una passejada, mentre aneu en cotxe o fent alguna activitat compartida que no pas asseguts cara a cara en una conversa formal.
Existeix una paradoxa durant l’adolescència: com més independència reclamen, més necessiten saber que els seus pares continuen disponibles. No per controlar-los. No per resoldre’ls la vida. Sinó per ser aquell lloc on poden tornar quan les coses es compliquen.
De vegades la millor pregunta no és:
“Què puc fer perquè torni a ser el d’abans?”
Sinó:
“Què necessita de mi en aquest moment per sentir-se acompanyat?”
Perquè l’objectiu no és recuperar el nen que va ser. És construir una nova relació amb l’adolescent en què s’està convertint.
Una idea per emportar-te
Si sents que el teu fill ha canviat, no et precipitis a pensar que alguna cosa va malament. Pregunta’t primer si aquest canvi forma part del fet de créixer o si va acompanyat de senyals que indiquen un patiment real.
I recorda que, encara que sembli que no vulguin parlar, els adolescents continuen necessitant sentir-se escoltats, compresos i acceptats. Perquè, moltes vegades, la conversa que més ajuda no és la que intenta canviar-los, sinó la que els fa sentir que poden ser ells mateixos mentre troben el seu propi camí.
Arancha Lorente
Psicòloga Col. Nº B-0367
