Tots tenim pors, i això també s’aplica als més petits de la casa. La por és considerada una reacció bàsica per al funcionament i el desenvolupament humà, ja que ens ajuda a protegir-nos dels perills i ens permet adaptar-nos a una gran quantitat de situacions. En el cas dels nins, això és encara més cert, sent moltes d’aquestes pors transitòries. Tot sabent això, a vegades podem tenir el dubte de si la por que tenen és normal o no. Preguntes del tipus “hauria de fer alguna cosa per intentar solucionar aquest problema o millor esperar a que desaparegui per si sol?” són molt comuns entre els pares, especialment en aquells que són primerencs. Per a obtenir resposta a aquestes preguntes, primer hem de saber que existeixen pors evolutives, pròpies de cada etapa del desenvolupament, i pors considerades disfuncionals o “patològiques”, com serien les fòbies. Però com podem saber si la por que té el nostre infant és evolutiva o podria considerar-se una fòbia? En aquest article trobaràs indicacions que et poden ajudar a distingir-les.
Les pors evolutives
Segons diversos autors, les pors evolutives són transitòries, es troben lligades a certes etapes evolutives i no interfereixen en la vida diària del nin. El paper d’aquestes pors és important, ja que els pot ajudar a evitar perills importants i a adquirir certes habilitats útils per afrontar situacions vitals estressants. Per tant, són adaptatives per a l’infant. L’evidència empírica demostra que les pors evolutives més freqüents compartides per la majoria de nins en cada etapa són les següents:
- Primer any (0 – 12 mesos): en la primera part d’aquesta etapa, els bebès solen tenir por a la pèrdua sobtada de suport i als renous forts. Posteriorment, quan ja aprenen a discriminar entre estímuls familiars i estranys, solen desenvolupar la por als estranys. Això es pot manifestar mitjançant conductes d’allunyament d’aquestes persones estranyes i cercar constantment les figures paternes.
- Inici de la infantesa (1 – 2.5 anys): la por a la separació dels pares s’intensifica en aquesta etapa i apareix la por als companys estranys. També són freqüents les pors a les tempestes, a la mar i a animals petits.
- Preescolar (2.5 – 6 anys): en aquesta etapa s’afegeixen la por a l’obscuritat, a quedar-se sol i als animals en general. Especialment, predomina la por a éssers imaginaris, com fantasmes o monstres.
- Infantesa mitjana (6 – 11 anys): s’incrementa la por als esdeveniments sobrenaturals i al mal físic, del tipus sang-ferides-injeccions. Predominen també les pors relacionades amb la salut i la mort, i amb l’escola (aspectes socials, companys, rendiment acadèmic, etc.).
- Preadolescència (11 – 13 anys): adquireixen cada vegada més rellevància les pors socials i escolars. Comencen a aparèixer pors econòmiques i polítiques, això com les relacionades amb l’autoconcepte (imatge personal, autoestima, etc.).
- Adolescència (13 – 18 anys): es mantenen les pors de la preadolescència, però incrementant-se especialment aquelles pors sobre l’autoconcepte i sobre les relacions interpersonals (amb amistats, persones del sexe oposat, etc.).
Com manejar les pors evolutives:
Generalment, aquestes pors no solen ser objecte d’atenció psicològica, ja que tenen tendència a remetre amb el temps gràcies a factors com la maduració neurològica i al desenvolupament de les capacitats cognitives dels nins, o a l’exposició natural que es va produint als estímuls temuts i que els permet aprendre estratègies d’afrontament. La tasca principal dels cuidadors és proporcionar-li coneixement i suport al nin o la nina per a que es vagi exposant a aquestes pors de forma progressiva i les vagi superant. Així anirà aprenent quines pors són realment perilloses i quines no, i com s’ha de comportar davant les situacions que li produeixen temor. Tot això ajudarà a que superi la seva por de forma adequada i la seva autoestima i capacitat de regulació emocional es vagin reforçant.
¿Quines accions podem dur a terme per ajudar-lo a anar superant aquestes pors?
- Primer de tot, calmar-lo. Gràcies al vincle que s’estableix entre pares i fills, la sola presència d’aquests ja farà que el petit es calmi.
- Mostrar-li afecte i protecció incondicional, tant de forma verbal com de forma no verbal (abraçant-lo, donant-li la mà, acotant-se per posar-se a la seva altura, etc.).
- És important acompanyar al nin, proporcionant-li seguretat i validant les emocions que està sentint. En aquest sentit, no és adequat “mofar-se” del nin o enfadar-se amb ell només perquè té por, sinó que és millor comprendre les seves emocions i deixar-li que les expressi. Hem d’intentar evitar expressions del tipus “tan gran i encara tens por?” o “no m’importa si tens por, vés a dormir”.
- Explicar-li què és la por, com es manifesta i per a què ens serveix. Hem d’intentar adaptar el nostre llenguatge al nivell cognitiu que tingui el nin en aquest moment.
- Transmetre-li, a través de l’empatia, que és normal que tingui por i que sabem el difícil que és superar-ho, però que estem segurs que és capaç d’aconseguir-ho.
- Revelar-li que nosaltres també hem sentit aquesta por o altres quan érem petits, pot ser molt útil perquè el nin se senti comprès i vegi que és una cosa que es pot superar.
- Moltes vegades basta fomentar que no eviti la situació que li fa por, acompanyant-lo, i esperar que la por segueixi el seu curs evolutiu.
- En aquells casos en els quals creiem que el temor s’està perllongant massa en el temps, podem animar-lo que afronti progressivament allò que li fa por, perquè experimenti per la seva pròpia mà que allò que tem no succeeix. Al principi, podem acompanyar-lo perquè ho afronti amb més seguretat, adoptant sempre una actitud empàtica, amb calma i sense pressionar. Posteriorment i de forma progressiva, haurem d’anar fomentant la seva autonomia perquè arribi a afrontar-ho tot sol.
- Reforçar-lo positivament cada vegada que intenti exposar-se a la seva por, encara que no ho aconsegueixi completament (per exemple, romandre en l’obscuritat). Aquest reforçament per part nostra farà més probable que vulgui tornar a intentar-ho un altre cop.
A vegades, cometem l’error de creure que hem de protegir als infants de tot allò que els fa por. Si fem això, l’efecte que aconseguirem serà que sempre eviti allò que la fa por i que no arribi a comprovar que és capaç d’afrontar aquestes situacions i que allò que tem, no té per què ocórrer. A més a més, també li ensenyarem que l’evitació és la millor forma d’afrontar les coses que ens generen temor, incrementant la probabilitat que amb el temps, no només mantingui aquesta por, sinó que n’adquireixi de noves.
Les fòbies infantils
A diferència de les pors evolutives, les fòbies són pors que poden mantenir-se durant molts anys (fins i tot fins a l’edat adulta) arribant a interferir i a generar problemes en diferents àrees de la vida de l’infant. Es considera que una por pot conceptualitzar-se com una fòbia quan produeix un malestar significatiu en la persona i/o genera repercussions negatives en una o diverses àrees de la seva vida personal. Per exemple, un nin que, quan ha de tornar de l’escola, en comptes d’anar pel camí més curt i tardar 10 minuts, tarda 2 hores perquè va evitant tots aquells carrers en els quals es troba o escolta algun ca per la por que els hi té. A part del malestar que sent cada vegada que es topa amb un ca, és probable que aquesta conducta li generi problemes a nivell familiar perquè no pugui dinar a la mateixa hora que la resta de la seva família, o a nivell escolar, perquè no tingui tant de temps per fer els deures o per assistir a certes activitats extraescolars. Aquest nin ha après que l’única forma d’alleujar aquest malestar és mitjançant l’evitació d’allò que li fa por. Aquest patró d’evitació no permet que la por es desmenteixi i contribueix al fet que es mantingui en el temps, convertint-lo en molts casos en una fòbia.
En general, les fòbies infantils afecten més a les nines que als nins, tant si tenim en compte el número com la intensitat dels símptomes. Cada tipus de fòbia té edats prototípiques en les quals els nins són més propensos a desenvolupar-les. Per exemple, la fòbia als animals se sol desenvolupar al voltant dels 7 anys, mentre que la fòbia a la sang s’inicia cap als 9 anys i la fòbia social al voltant dels 16 anys. En alguns casos, els nins no són conscients que les seves pors són irracionals i a vegades no presenten malestar, motiu pel qual no sempre demanen ajuda.
Quan he de sol·licitar ajuda professional?
- La por s’ha manifestat durant molt de temps o va en augment.
- Evita constantment alguns estímuls o situacions relacionades amb el que li fa por, o reacciona a ells de forma desproporcionada.
- Li genera un malestar significatiu al nin o li interfereix en alguna o diverses àrees de la seva vida (escolar, familiar, relacions interpersonals, etc.).
- Ha començat a realitzar certs rituals per reduir l’ansietat que li provoca un estímul o situació (per exemple, rentar-se les mans de certa manera per no contagiar cap malaltia, trepitjar només certes parts del carrer per evitar que li passi alguna cosa dolenta a algun conegut o familiar, etc.).
Si després de llegir aquest article, encara tens dubtes sobre si la por que té el teu fill és evolutiva o pot ser “patològica”, o no saps com actuar, pots sol·licitar una sessió amb un dels nostres professionals perquè t’orientin en aquest procés.
Aina Fiol Veny (B-02615)
