El càstig i el seu impacte en nens i progenitors

El càstig i el seu impacte

Què és el càstig?

El càstig ha estat una de les eines més utilitzades per a modificar el comportament dels nens al llarg de la història. El seu ús porta com a conseqüència que es redueixi la possibilitat que el/la menor repeteixi el comportament inadequat. Existeixen diferents tipus de càstig que es basen a retirar algun estímul que resulti agradable per a el/la menor (per exemple, no deixar-li veure la televisió durant una estona) o aplicar un estímul aversiu (per exemple, una galtada o una reprimenda verbal) quan duu a terme un comportament desadaptatiu o inadequat.

En els últims anys, l’ús d’aquesta eina, especialment quan s’utilitza aplicant conseqüències aversives per a el/la nen/a, ha estat objecte de debat dins de la psicologia general infantil, especialment en l’àrea de criança, ja que són molts els estudis que demostren que els efectes secundaris que genera poden superar en gran mesura als avantatges que obtenim d’aplicar-ho. En aquest article revisarem aquests efectes secundaris, per què es continua utilitzant tant i algunes alternatives per a educar als nostres fills/es.

Efectes secundaris del càstig

Com s’ha comentat en l’apartat anterior, mitjançant el càstig podem aconseguir que el/la menor deixi de fer això que no ens agrada o que no volem que faci, però alhora, estarem generant uns efectes secundaris negatius tant sobre el/la menor com sobre nosaltres mateixos.

El càstig no sol generar comprensió

No convida a raonar el perquè del que fa o no fa, sinó que genera que el/la menor deixi de fer el que estava fent o no ho repeteixi en el futur, per por de les represàlies, més que per entendre realment per què no hauria de fer-ho. No és infreqüent en aquests casos que, quan li preguntem a un nen per què no ha de pegar a un company, ens respongui amb “si ho faig, el professor i els meus pares em renyaran”.

Genera respostes emocionals negatives

En el cas dels nens: aquestes reaccions poden anar des de por, tristesa, ira, vergonya, culpa, inseguretat, humiliació, ressentiment, etc. Té sentit que es generin aquestes emocions ja que estan en una posició de desigualtat en la qual no es poden defensar i moltes vegades no entenen per què estan rebent aquest càstig. En gran part, no ho entenen perquè moltes vegades no se’ls explica (tots hem escoltat alguna vegada per part d’un adult la típica frase “perquè ho dic jo, i punt!”).

En el cas dels adults, es poden generar emocions també de ràbia o frustració en veure per exemple que el nen no reacciona com nosaltres voldríem, de tristesa en observar com s’allunya de nosaltres perquè ens té por, o de culpabilitat o vergonya en adonar-nos que hem actuat de manera injusta i hem descarregat la nostra tensió sobre el petit.

Dificulta l’aprenentatge adaptatiu

Aquestes emocions dificultaran que es doni un aprenentatge adaptatiu, ja que el/la menor aprendrà a actuar només per a evitar les represàlies (per exemple, mentint, no sortint a la pissarra per por d’equivocar-se, allunyant-se dels seus pares, etc.). D’aquesta manera, el/la menor pot acabar evitant moltes situacions o persones (com el col·legi o els seus pares) per por de ser castigat/da, amb les conseqüències negatives que això li pot ocasionar.

El/la menor també pot aprendre que és adaptatiu tornar-se agressiu/va perquè és el que funciona als seus pares (no oblidem que els pares o cuidadors són el principal model per als seus fills), per la qual cosa pot ocórrer que aprengui a aplicar aquesta agressivitat en el seu dia a dia habitual i en el seu futur. També pot ocórrer tot el contrari i que aprengui que l’única manera de procedir en situacions en les quals algú comet una injustícia cap a mi, és no fer res perquè no tinc el poder de canviar res ni de defensar-me. En el cas dels pares, en veure que el càstig “funciona”, perquè el nen deixa de fer el que no volem que faci, podem caure en el cercle viciós de continuar utilitzant aquesta estratègia sense tenir en compte els efectes col·laterals.

Deteriora l’autoestima dels nens

Tot això pot causar un deteriorament en l’autoestima dels nens i una gran inseguretat, ja que hauran après que moltes de les coses que fan estan “malament” i/o que és necessari assegurar-se que el que fan està “bé”, per a així evitar les conseqüències aversives.

Per què s’utilitza tant el càstig?

Aquesta és la gran pregunta, tenint en compte els efectes secundaris que genera i que és èticament reprovable en molts casos. Algun dels motius del seu ús estès són els següents:

  • Per inèrcia social i cultural. Estem tan acostumats a això (de cada vegada menys, per sort) que molts pares no es plantegen una altra manera d’educar als seus fills, probablement perquè tampoc han vist altres maneres de fer-ho quan eren petits.
  • És més “fàcil” castigar que educar. Castigar sol portar menys temps ja que els efectes són més immediats. Per exemple, un pare veu que el seu fill pega a la seva germana i li pega una galtada. Directament el nen deixa de pegar a la seva germana. És un mètode ràpid, immediat i a curt termini, sembla que eficaç, però a llarg termini ja hem vist les conseqüències negatives que pot ocasionar aquest càstig. Educar en canvi, comporta més temps perquè hem d’explicar-li al nen per què no està bé que pegui a la seva germana i hem de manejar les possibles reaccions emocionals que tingui, com enrabiades, plors o que torni a intentar pegar a la seva germana. En definitiva, necessitarem més paciència i temps, la qual cosa fa que sigui més probable que alguns pares optin per la via “ràpida”.
  • El fet que el comportament que volem eliminar es redueixi, fa que sigui més probable que tornem a utilitzar aquest mètode en el futur, ja que nosaltres també obtenim alguna cosa quan ho apliquem (s’elimina aquest comportament que ens genera malestar i això és molt reforçant). Per exemple, imaginem un pare que està en el supermercat amb la seva filla i la nena es posa a plorar escandalosament perquè vol un caramel. El pare, en sentir vergonya perquè molta gent els està mirant, li diu que com no deixi de plorar, quan arribin a casa s’assabentarà. Tot seguit, la nena deixa de plorar, la qual cosa és un alleujament per al pare perquè ja no se sent tan incòmode i avergonyit. Això farà que la pròxima vegada sigui més probable que torni a utilitzar aquesta estratègia.

De què depèn que el càstig sigui eficaç o positiu?

En el cas que es castigui el/la menor, s’han de tenir en compte alguns aspectes perquè el càstig sigui eficaç.

  • La intensitat de l’estímul aversiu. Perquè sigui útil, la intensitat ha de ser elevada, però sense passar-se perquè si no, els efectes secundaris sobrepassaran als avantatges, i si la intensitat és massa baixa, correm el risc que el nen s’habituï al càstig i deixi de respondre a ell.
  • L’aplicació del càstig ha de ser consistent i aplicar-se sempre que es produeixi la conducta que volem eliminar. Si a vegades ho apliquem, i a vegades no, el/la nen/a se n’adonarà i pot ser que se “la jugui” per a veure si en aquesta ocasió no hi ha represàlies.
  • És important que el càstig s’apliqui just després que s’hagi realitzat el comportament inadequat, perquè sigui més eficaç. Això a vegades no és possible i disminuirà l’efecte del càstig.

Tot i que en algunes ocasions el càstig pugui funcionar, hem de tenir en compte que és una estratègia que no educa en valors, sinó que deixen d’actuar inadequadament per por de les reprimendes, deteriora el vincle entre els nens i els pares, genera emocions molt negatives i ensenya estils de resolució de problemes evitatius, conformistes o agressius. En definitiva, els desavantatges del càstig són tan grans i importants i les condicions perquè sigui eficaç són tan restrictives, que s’hauria de reduir l’ús del càstig només en aquells casos extrems, com quan la integritat física d’algú estigui compromesa.

Què podem fer?

Llavors, si no castiguem, què podem fer perquè els nostres fills ens facin cas? La resposta és molt àmplia, però aquí van alguns consells que poden ser-te d’utilitat:

  • No centrar-nos únicament en eliminar els seus comportaments inadequats, sinó en potenciar els adequats (per exemple, elogiant-lo quan està jugant respectuosament amb la seva germana).
  • Explicar-li clarament i amb afecte quines són les conseqüències dels seus actes.
  • Ajudar-lo a identificar i regular les seves emocions.
  • Deixar que experimentin per si mateixos les conseqüències del seu comportament (quan no siguin situacions en les quals ells o altres persones estiguin en perill).

Per a més informació en aquest sentit, pots consultar el nostre blog sobre “Què fer quan el meu fill/a se porta malament”. Sabem que educar als fills no és una tasca fàcil. Per això, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres si creus que us podem ajudar.

Aina Fiol Veny

Psicòloga Col. Nº B-02615