Què és la sobreprotecció dels pares als seus fills?
La sobreprotecció es caracteritza per un estil educatiu dels pares o dels cuidadors principals cap als fills que implica una atenció excessiva i intentar solucionar els seus problemes fins i tot abans que ells demanin ajuda, generalment amb la intenció d’evitar que sofreixin.
És natural i adaptatiu voler proporcionar una xarxa de seguretat per als més petits de la casa, els veiem indefensos i el nostre instint ens diu que hem de protegir-los. I en gran part és cert, estem “dissenyats” per a això, però tenir als nostres fills dins una bombolla no sols no evitarà que alguna vegada sofreixin, ja que el sofriment forma part de la vida i tots passem per això, sinó que al contrari del que es pretén, a llarg termini els hi podem acabar generant molt més sofriment emocional del que volem evitar.
Com afecta als nens i als cuidadors?
Per a començar, molts/es nens/es sobreprotegits/des estan tan acostumats que els seus pares solucionin tots els seus problemes per ells que els és difícil valorar l’esforç que comporta. És important a vegades experimentar les conseqüències negatives dels nostres actes per a aprendre de cara al futur. Si, per exemple, cada vegada que m’oblido d’una cosa rellevant, els meus pares es desviuen per solucionar-ho, mai seré plenament conscient de l’important que és que m’esforci a recordar-ho, perquè total, si me n’oblido, no passarà absolutament res.
També sol ocórrer que quan es troben sense els seus referents, se senten fràgils i desprotegits. I és normal, ja que anteriorment no han tingut l’oportunitat de practicar com solucionar problemes del dia a dia o prendre decisions. Pensaran que no tenen recursos per a afrontar el que se’ls presenta. A més, si als meus pares els sembla perillós que ho faci jo sol/a, serà perquè ho és i no soc capaç de fer-ho.
Tot això pot acabar generant una reducció de l’autoestima, dependència emocional cap als cuidadors o cap a altres persones del seu entorn, impaciència, intolerància, problemes en diferents àrees de la seva vida (per exemple, en l’àmbit acadèmic per no haver après a estudiar sols), etc.
En el cas dels cuidadors, aquest estil sobreprotector també té un efecte nociu, ja que el fet de saber que als nostres fills no els hi passarà res, ens tranquil·litza i això és molt reforçant. Si acabem caient en la dinàmica de solucionar-los la papereta o d’impedir que res els hi ocorri, en aquells moments en els quals no puguem fer res, ho passarem realment malament. Ens haurem “enganxat” a aquesta sensació de tranquil·litat que no és real perquè no podem salvar-los de tot i estarem condicionant la nostra vida a això, fet que ens pot acabar generant més ansietat, la sensació que no estem fent suficient i problemes amb el nostre entorn (per exemple, amb la nostra parella, per no estar d’acord en la criança).
Com afecta en l’edat adulta?
Tot això no sols afecta als nens en el moment de sofrir la sobreprotecció, sinó que haver experimentat un estil de criança sobreprotector en la infància ens influeix també en l’edat adulta.
Per a començar, se’m quedarà gravada la creença errònia que no soc capaç de fer-ho per mi mateix/a. Encara que no m’ho hagin dit directament, jo hauré captat indirectament que no puc. I si durant tota la meva vida, el missatge que m’ha arribat per la seva part és que no han confiat que pogués, com puc tenir aquesta confiança en mi mateix/a? A més, és molt probable que segueixi sense tenir els recursos necessaris perquè no hauré tingut oportunitat d’aprendre’ls.
A part, també pot ocórrer que continuï amb la tendència a deixar que les persones del meu voltant solucionin els meus problemes per mi o que arribi fins i tot a exigir-ho. Per exemple, hi ha persones que senten que han passat d’estar sota la cura dels seus pares a immediatament estar sota la cura de la seva parella, sentint que no poden valer-se per ells mateixos i que necessiten sempre a algú que els protegeixi. Aquesta dependència farà que sigui menys probable que s’exposin a fer coses per si mateixos, perpetuant-se un cercle viciós que cada vegada farà que la persona se senti més dependent.
Causes de la sobreprotecció dels pares
Existeixen diverses causes que poden generar la sobreprotecció per part dels pares.
- Por al fet que els pugui passar res i funcionar sota la premissa que sempre val més prevenir que curar.
- Saber que, si evito que li ocorri una cosa dolenta, em quedaré més tranquil/a.
- Excessiva autoexigència que s’imposen els pares i la creença errònia que protegir-los de tot implica ser bons pares. “És la meva responsabilitat com a pare/mare aplanar-li el camí perquè res dolent pugui passar-li”.
- Relacionat amb aquest punt, la pressió social imposada cada vegada més gran que hem d’aconseguir que els nostres fills/es siguin els més feliços i no els ocorri res dolent.
- Haver sofert de nens un estil de criança sobreprotector que els hagi fet creure que aquest és el model d’educació més adequat o que l’adoptin de manera inconscient perquè és el que han viscut sempre. O, tot el contrari, haver viscut certa negligència en la infància per part dels educadors i optar per un estil sobreprotector totalment oposat quan eduquin als seus fills (“Faré tot el contrari al que van fer els meus pares amb mi”).
- Que el seu propi mode de gestionar les emocions sigui intentar evitar emocions desagradables, la qual cosa farà més probable que creguin que els fills no han de passar per cap classe de sofriment.
Com treballar la sobreprotecció dels pares als seus fills?
Hem d’aprendre a tallar el “cordó umbilical”. Fonamentalment, haurem d’exposar-nos progressivament a la preocupació de que els nens sofreixin i no solucionar tots els seus problemes:
- Proporcionant-los un espai segur en el qual els nens puguin practicar i afrontar els problemes del dia a dia, amb el suport dels pares i amb l’opció a oferir-los ajuda en les situacions en les quals realment la necessitin. Per exemple, deixar que estudiïn sols i que, només quan hagin intentat prèviament fer-ho pel seu compte, si continuen tenint dubtes, ajudar-los a resoldre-ho de manera constructiva (no donant-los la solució de manera immediata sinó explicant com arribar-hi).
- Propiciant activitats en les quals el nen/a pugui posar en marxa els recursos que ja tingui i se senti útil. Aquí serà molt important reforçar-lo/la per haver-ho fet, encara que considerem que no està tan bé com ho haguéssim fet nosaltres. Això farà que sigui més probable que s’atreveixi a repetir-ho en un futur.
- Deixant-los sentir les seves emocions desagradables (frustració, tristesa, preocupació, avorriment…) i ensenyant-los que són igual d’importants que les emocions agradables. Si vols saber més sobre aquest tema, pots donar-li un cop d’ull a “la dictadura de la felicitat” o a “Els/les nens/es han d’aprendre a avorrir-se”.
- Escoltant el que han de dir. Cap nen és igual i el procés de “tallar el cordó” també dependrà de les necessitats de cada nen/a.
En definitiva, deixant-los fer, experimentar, equivocar-se, avorrir-se, sofrir… Sí, per molt dur que soni, deixar que els teus fills sofreixin de tant en tant és del millor que pots fer per ells. Només així podran aprendre i madurar. Perquè els deixaràs sortir d’aquesta bombolla i podran enfrontar-se al món real. Aquest món al qual s’hauran d’exposar tard o d’hora i si no han tingut l’oportunitat de practicar quan estaven sota la teva protecció i quan el nivell d’exigència era menor, els hi serà molt difícil quan no quedi més remei.
Si creus que pots estar sobreprotegint als teus fills i vols que t’ajudem a detectar la causa i a fomentar un estil que contribueixi a fer que creixin i es converteixin en adults autònoms i amb una bona gestió emocional, no dubtis a contactar amb nosaltres.
Aina Fiol Veny
Psicòloga Col. Núm. B-02615
