Què és el trastorn negativista desafiant?
El trastorn negativista desafiant (TND) és un trastorn del comportament que afecta principalment a nens/es i adolescents. Es caracteritza per un patró persistent de comportament desafiant, hostil i desobedient cap a figures d’autoritat, com els pares i les mares, mestres o altres figures d’autoritat. Aquest comportament va més enllà de les típiques conductes de rebel·lia que s’observen en la infància i pot interferir significativament en el funcionament social, acadèmic i familiar de l’individu.
Les característiques pròpies del trastorn negativista desafiant es poden agrupar en tres categories:
Empipament/irritabilitat
- Sovint perd la calma
- Normalment està susceptible o es molesta amb facilitat
- Generalment està enfadat i ressentit
Discussions/actitud desafiadora
- Discuteix freqüentment amb l’autoritat o amb els adults, en el cas dels nens i els adolescents
- Sovint desafia activament o rebutja satisfer la petició per part de figures d’autoritat o normes
- Usualment molesta als altres deliberadament
- Sovint culpa als altres pels seus errors o el seu mal comportament
Venjatiu
- Es mostra rancuniós o venjatiu
Si el trastorn és persistent durant el desenvolupament, té implicacions importants per a la qualitat de vida. Les persones que ho pateixen presenten conflictes freqüents amb pares, professors, amics i companys, sent important la deterioració emocional, social i acadèmica. Pel que és de gran importància una detecció i intervenció primerenca.
Què ho causa?
La causa exacta del trastorn negativista desafiant no es coneix, però es creu que és el resultat d’una combinació de diferents factors. Aquests inclouen:
- Factors genètics: existeix evidència que el TND pot tenir un component genètic, cosa que significa que les persones que tenen familiars amb trastorns similars poden tenir un major risc de desenvolupar aquest trastorn.
- Factors biològics: algunes recerques suggereixen que unes certes diferències en l’estructura i funcionament del cervell poden estar associades amb el TND. Per exemple, anomalies en el funcionament del còrtex prefrontal, que està involucrat en el control dels impulsos i la regulació emocional, poden contribuir al desenvolupament del TND.
- Factors psicològics: els problemes emocionals i de comportament, com la dificultat per a regular les emocions, la baixa autoestima i la falta d’habilitats per a resoldre problemes, poden contribuir al desenvolupament del TND.
- Factors ambientals: experiències negatives en l’entorn familiar, com a conflictes familiars, abús emocional o físic, negligència, exposició a models de comportament negatiu o falta de límits clars per part dels cuidadors, poden augmentar el risc de desenvolupar TND.
Està relacionat amb el TDAH?
El trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat, conegut habitualment com TDAH, és un trastorn del neurodesenvolupament que es caracteritza principalment per un patró persistent d’inatenció i/o hiperactivitat-impulsivitat. Encara que són trastorns diferents, sovint se superposen i poden coexistir en el mateix individu.
A continuació, podem veure algunes formes en què es relacionen:
- Coincidència en els símptomes: tant el TND com el TDAH poden manifestar-se amb comportaments desafiants i disruptius. Els nens amb TDAH poden mostrar impulsivitat, dificultats per a seguir instruccions i problemes per a controlar les seves emocions, que també són característiques del TND. Aquesta superposició de símptomes pot dificultar el diagnòstic diferencial.
- Comorbiditat: aquests trastorns tendeixen a coexistir amb freqüència. Estudis han trobat que una proporció significativa de nens amb TDAH també compleixen amb els criteris per al TND, i viceversa. La comorbiditat pot complicar el tractament i la gestió dels símptomes, ja que tots dos trastorns poden interactuar i exacerbar-se mútuament.
- Factors de risc compartits: tots dos trastorns poden compartir factors de risc similars, com a antecedents familiars de trastorns mentals, factors genètics, dificultats en el funcionament executiu i disfuncions en la regulació emocional. Aquests factors poden contribuir al desenvolupament i la persistència de tots dos trastorns.
- Dificultats en l’autoregulació: tant el TND com el TDAH impliquen dificultats en l’autoregulació. Els nens amb TDAH poden tenir dificultats per a regular la seva atenció i controlar els seus impulsos, mentre que aquells amb TND poden tenir dificultats per a regular les seves emocions i comportaments desafiadors. Aquestes dificultats en l’autoregulació poden contribuir a la presentació de comportaments desafiants i disruptius en totes dues condicions.
En realitzar el diagnòstic és important fer una avaluació exhaustiva per a identificar els símptomes específics de cada trastorn i així poder fer un diagnòstic diferencial i així desenvolupar un pla de tractament individualitzat que es centri en les necessitats de cada nen.
Com es pot tractar el trastorn negativista desafiant?
L’evolució d’aquest trastorn depèn de molts factors, però amb un tractament adequat l’habitual és que els símptomes disminueixin i fins i tot desapareguin. No obstant això, si no s’atén adequadament el trastorn pot agreujar-se, evolucionant cap a un Trastorn de Conducta.
La distinció entre el trastorn negativista desafiant i el trastorn de conducta és bàsicament que el primer es caracteritza per una dimensió psicològica oposicionista agressiva, mentre que el segon, per una dimensió més delictiva.
Quines pautes poden seguir els pares i les mares?
Els pares poden exercir un paper crucial en el maneig del trastorn negativista desafiant. Algunes pautes útils inclouen establir límits clars i consistents, utilitzar estratègies de disciplina positiva, fomentar la comunicació oberta i efectiva i cercar suport professional quan sigui necessari. La participació activa en la teràpia familiar i el desenvolupament d’habilitats de maneig de l’estrès tant per als pares com per al nen o nena poden ser beneficiosos en el procés de tractament. A més, comprendre i manejar l’estrès familiar, així com buscar suport, pot ser fonamental per al benestar general de la família.
Com hem esmentat anteriorment, és important realitzar una bona intervenció primerenca perquè les conseqüències del trastorn no s’agreugin. Si sospita que el seu fill/a pot presentar aquesta simptomatologia, no dubti a posar-se en contacte amb nosaltres. Estarem encantades d’ajudar-los.
Laura Maymó Gallurt
Psicòloga Col. Núm. B-03427
