Què és l’aferrament infantil?
L’aferrament és el vincle afectiu o lligam que s’estableix des dels primers moments de vida entre la mare i el nounat o la persona encarregada de la seva cura. La seva funció és assegurar la cura, el desenvolupament psicològic i la formació de la personalitat.
L’establiment de l’aferrament infantil es relaciona principalment amb dos sistemes: el sistema exploratori, el qual permet al nadó contactar amb l’entorn a través dels sentits; i el sistema d’afiliació, mitjançant el qual contacten amb altres persones.
Com es crea?
John Bowlby, psicòleg britànic, va ser qui va desenvolupar la Teoria de l’aferrament. Aquesta indica que la forma que tenim de gestionar les nostres emocions o de relacionar-nos, les nostres pors, l’elecció de la nostra parella o les formes d’expressió es troben directament relacionades amb el tipus de vincle que desenvolupem durant el transcurs de la nostra infància amb les nostres mares, pares o cuidadors principals.
L’aferrament es crea des de molt aviat, en els primers mesos de vida. Es tracta d’una relació que va establint-se a poc a poc en les diferents situacions en les quals l’adult i el nounat estan junts en les cures quotidianes, en la resposta adulta a les diverses necessitats infantils i de gaudi d’estar junts.
A continuació podem veure les diferents etapes en l’evolució del vincle:
Des del naixement fins els tres mesos
Des del principi el nounat s’interessa pels adults que l’envolten. En aquesta etapa les bases del vincle es creen a través de les cures bàsiques: quan l’alimenten, el bressolen, responen a les necessitats que expressa a través del plor o la incomoditat, etc.
Des dels tres fins els sis meses
El bebè a poc a poc va reconeixent als seus cuidadors com a persones que li proporcionen sensacions agradables en parlar-li o acariciar-li i que el fan sentir bé quan estan junts. Comença a respondre de forma diferent de com ho fa amb els estranys: se sent més tranquil i a gust al costat dels seus cuidadors. Aquests mesos són claus per a identificar les seves figures d’aferrament i a adquirir un sentiment de confiança, basat en la resposta de l’adult a respondre davant les seves necessitats.
Des dels sis mesos fins el primer any
En aquesta etapa l’aferrament infantil acaba de consolidar-se. Comencen a sentir angoixa quan es separen dels qui els cuiden i expressen rebuig o ansietat respecte a persones desconegudes. Aquesta reacció indica que el bebè ja ha creat un lligam especial que l’uneix a les persones que són més importants.
A partir del primer any
L’aferrament es manifesta de manera diferent. Els nens ja poden anar d’un costat a un altre, explorant el món que els envolta. Estant les seves figures de referència a prop podran explorar el seu entorn de manera tranquil·la i confiada. A poc a poc, gràcies a la maduració emocional, el nen podrà separar-se dels seus cuidadors principals, li costarà menys estar amb altres persones i no mostrarà tanta inquietud davant desconeguts.
Després del segon any
Les relacions afectives continuen canviant. La intensitat de l’aferrament és la mateixa, però es manifesta de manera diferent. El nen ha après a expressar afecte, cercar ajuda i suport quan ho necessita. Té un paper més actiu en les relacions amb els altres. A més, el seu món s’ha ampliat i trasllada a les noves relacions la confiança/desconfiança i l’autonomia/dependència que ha après amb les seves figures de referència.
Quins són els tipus d’aferrament infantil?
Segons Bowlby l’aferrament pot ser segur i insegur. En total existeixen quatre tipus d’inclinació infantil que sorgeixen depenent de l’atenció que reben els nens de les seves figures d’inclinació:
Aferrament segur:
És l’aferrament més sa i es dóna quan el nen sent la incondicionalitat per part dels seus cuidadors principals i té la certesa que no li fallaran. Es forma quan el cuidador proporciona seguretat, cobreix les seves necessitats bàsiques i es preocupa per establir una comunicació i un contacte amb el menor.
Els nens amb aquest vincle mostren comportaments actius, interactuen de manera confiada amb l’entorn i hi ha una sintonia emocional entre el nen i la figura de referència. No els suposa un esforç unir-se íntimament a les persones ni els provoca por a l’abandonament.
Alguns exemples de conductes o interaccions que fomenten l’establiment del vincle segur són: el contacte físic (petons, abraçades i molt afecte), el joc i sobretot la capacitat d’atendre i calmar el bebè quan li passa qualque cosa negativa (escoltar-lo, consolar-lo, atendre’l, etc.)
Aferrament insegur:
És el resultat d’una relació inestable amb els cuidadors principals. Depenent del comportament dels adults es poden desenvolupar tres tipus diferents d’inclinació insegura:
Aferrament ansiós i ambivalent:
El nen no confia en els seus cuidadors i té una sensació constant d’inseguretat, que a vegades els seus cuidadors hi sóni altres vegades no. Mostren una preocupació excessiva per la proximitat i l’aprovació dels seus cuidadors. Poden tenir inconvenients per a explorar el seu entorn i mostrar ansietat i resistència quan les seves figures de referència intenten separar-se d’ells.
Aquest vincle els genera una necessitat contínua de que els confirmin que és estimat. Tenen problemes per a sentir-se segurs en les relacions, senten por de ser abandonats, gelosia, inestabilitat emocional i una baixa autoestima.
Aferrament evitatiu:
Els nens han assumit que no poden comptar amb els seus cuidadors i això els provoca patiment. Es coneix com evitatiu perquè els bebès presenten conductes de distanciament. Davant les constants situacions en les quals els seus cuidadors no han generat suficient seguretat, els nens tendeixen a evitar la proximitat i la dependència emocional. Aquests nens viuen sentint-se poc volguts i valorats; moltes vegades no expressen ni entenen les emocions dels altres. Es caracteritzen per ser pessimistes, insegurs i per tenir sentiments de solitud.
Aferrament desorganitzat:
Aquest tipus de vincle es pot traduir en una manca total d’afecció. Els nens poden mostrar cap als seus cuidadors principals comportaments contradictoris, com buscar proximitat i al mateix temps mostrar por o evitació. Els cuidadors principals s’han comportat de manera negligent. Els nens solen haver experimentat situacions traumàtiques o abús. Com a conseqüència, presenten dificultats per a relacionar-se amb els altres i regular les seves emocions mostrant reaccions impulsives i/o explosives.
Conseqüències de l’aferrament en el desenvolupament infantil
La qualitat de la inclinació infantil té un impacte important en diversos processos evolutius:
- La forma en la que explorarà el món exterior i començarà a construir la seva autonomia i independència.
- La formació de la seva autoestima. És a dir, un nen que se sent estimat, valorat i considerat “especial” pel seu cuidador, aprendrà a percebre’s com una persona forta i competent, digna de cures i amor.
- La manera en què ha de relacionar–se amb els altres i habilitats d’atenció i empatia.
- La capacitat de regular-se emocionalment.
Quan el vincle infantil no és segur es relaciona amb rigidesa emocional, dificultats en les relacions socials i l’aparició de trastorns psicològics, amb inici principalment en l’adolescència.
A continuació es presenta, de forma resumida, com afecta l’aferrament infantil insegur en la vida adulta:
Aferrament ansiós-ambivalent: Provoca una sensació de temor al fet que la seva parella no els estimi o no els desitgi realment. Els resulta difícil interaccionar de la manera que els agradaria amb les persones, ja que esperen rebre més intimitat o vincle de la que li proporcionen. Un exemple en els adults és la dependència emocional.
Aferrament evitatiu: Es produeixen sentiments de rebuig de la intimitat amb uns altres i de dificultats de relació. Per exemple, les parelles d’aquestes persones troben a faltar més intimitat en la interacció.
Aferrament desorganitzat: Solen ser persones amb alta càrrega de frustració i ira, no es senten estimades i sembla que rebutgin les relacions, si bé en el fons són el seu major anhel. En altres casos, aquest tipus de vincle en adults pot trobar-se en el fons de les relacions conflictives constants.
Com hem vist, la qualitat del vincle en la infància determinarà el model mental de l’adult, així com les seves relacions amb els altres i la gestió emocional. És per això que és important parar esment als primers anys de vida dels nens, establint vincles forts i una relació segura.
Actualment, existeixen múltiples factors psicosocials que dificulten la formació de vincles en la infància. Com per exemple, la falta de conciliació laboral fa que els cuidadors es vegin obligats a deixar als seus fills amb altres persones i els resulti més difícil crear un lligam sa.
Si creus que t’està costant crear un aferrament sa amb el/la teu/va fill/a i vols que t’ajudem o vols saber més sobre aquest tema, no dubtis a contactar amb nosaltres.
Laura Maymó Gallurt
Psicòloga Col. Nº B-03427
Referències bibliogràfiques:
Bowlby, J. (1977). The making and breaking of affectional bonds. The British Journal of Psychiatry, 130(3): 201-210.
Holmes, J. (2011). Teoría del apego y psicoterapia. Desclée De Brouwer.
López, F., Gómez, M., & Fernández, J. (2019). Estudio sobre los estilos de apego y su relación con el desarrollo emocional en la infancia. Revista de Psicología Infantil, 35(2), 89-104.
