En la infància i l’adolescència és normal trobar moments d’inseguretat en les relacions socials. Molts infants necessiten temps per sentir-se còmodes amb persones noves o en situacions desconegudes. Tanmateix, en alguns casos, aquest malestar va més enllà de la timidesa i es converteix en una evitació social persistent.
L’evitació social no sempre es detecta amb facilitat. Sovint s’interpreta com una característica de la personalitat o com una fase passatgera. No obstant això, quan la por a relacionar-se comença a condicionar la vida quotidiana del menor, convé parar-hi atenció.
Què és l’evitació social?
Parlem d’evitació social quan un infant o adolescent evita de manera repetida situacions en què ha d’interactuar amb altres persones. Aquesta evitació no respon a una preferència per la solitud, sinó a una por intensa a ser jutjat, rebutjat o a equivocar-se davant dels altres.
Pot aparèixer en contextos molt diversos, com l’escola, les activitats extraescolars o les reunions familiars. Amb el temps, aquest patró acostuma a mantenir-se, ja que evitar la situació redueix el malestar a curt termini, tot i que el reforça a llarg termini.
Característiques de l’evitació social
L’evitació social no es manifesta de la mateixa manera en tots els infants i adolescents. Tot i així, hi ha algunes característiques comunes que solen observar-se en el dia a dia:
- Anticipació negativa de les situacions socials: per exemple, un infant que dies abans d’un aniversari ja expressa que ningú voldrà jugar amb ell o que se sentirà fora de lloc.
- Necessitat constant de seguretat: alguns menors busquen estar a prop d’un adult o demanen que els pares no marxin en arribar a una activitat grupal.
- Evitació activa o silenciosa: en alguns casos es neguen directament a assistir a una activitat. En d’altres, hi van però romanen callats, passen desapercebuts o eviten el contacte.
- Alleujament immediat després d’evitar la situació: quan finalment no han d’afrontar l’esdeveniment social, el malestar disminueix, cosa que reforça la conducta d’evitació.
Senyals d’alerta més freqüents
Hi ha alguns senyals que poden indicar que la timidesa està evolucionant cap a una evitació social més intensa:
- Rebuig reiterat a anar a l’escola o a participar en activitats grupals.
- Queixes físiques abans d’esdeveniments socials, com ara mal de panxa o mal de cap.
- Dificultat per fer o mantenir amistats, tot i desitjar-les.
- Por intensa a parlar en públic o a expressar opinions.
- Tendència a l’aïllament i al retraïment social.
Aquests senyals no sempre apareixen tots alhora. En molts casos ho fan de manera progressiva.
Exemples habituals d’evitació social a casa i escola
Per a les famílies, aquestes conductes poden resultar desconcertants. Alguns exemples freqüents són:
- Un adolescent que diu sentir-se sol, però rebutja plans quan se’l convida.
- Un infant que es comunica amb normalitat a casa, però gairebé no parla a l’aula.
- Un menor que gaudeix d’una activitat un cop hi ha anat, però pateix molt abans i demana no tornar-hi.
En la majoria dels casos, no es tracta de manca d’interès pels altres. Al contrari, acostuma a existir un desig de relacionar-se, acompanyat d’una por intensa a fer-ho malament.
La relació amb el Trastorn Evitatiu de la Personalitat a l’edat adulta
Quan l’evitació social apareix en la infància o l’adolescència i es manté de manera persistent en el temps, pot convertir-se en un factor de risc per al desenvolupament de dificultats més complexes en l’edat adulta. Una d’aquestes és el Trastorn Evitatiu de la Personalitat.
Aquest trastorn es caracteritza per un patró estable d’inhibició social, sentiments intensos d’inferioritat i una hipersensibilitat al rebuig o a la crítica. Les persones que el presenten solen desitjar el contacte amb els altres, però la por a ser jutjades o rebutjades és tan intensa que acaben evitant la majoria de les relacions socials.
En molts casos, els adults amb Trastorn Evitatiu de la Personalitat relaten haver estat infants o adolescents molt insegurs, amb por a equivocar-se, a destacar o a no ser acceptats. És important assenyalar que no tots els infants amb evitació social desenvoluparan aquest trastorn, però sí que sabem que una evitació mantinguda, no abordada i acompanyada d’una autoimatge molt negativa pot augmentar la vulnerabilitat a llarg termini.
Per això, detectar i treballar aquestes dificultats en etapes primerenques resulta clau per afavorir un desenvolupament emocional més saludable.
Exemples de com pot manifestar-se aquesta evolució per àrees:
A casa
- Adults que eviten convidar altres persones a casa seva per por de sentir-se incòmodes o avaluats.
- Dificultat per expressar necessitats o opinions dins la família, per temor a generar conflicte o rebuig.
A l’escola o institut (en etapes prèvies)
- Por intensa a participar a classe, fins i tot quan coneixen la resposta.
- Tendència a passar desapercebuts, evitant cridar l’atenció del professorat o dels companys.
A la feina (en l’edat adulta)
- Evitació de reunions, presentacions o treballs en equip.
- Dificultat per demanar ajuda, proposar idees o assumir responsabilitats visibles.
En les relacions socials
- Desig de tenir amistats o parella, però rebuig sistemàtic de plans socials.
- Interpretació constant de gestos neutres com a senyals de rebuig.
Aquests exemples mostren com el patró d’evitació es pot generalitzar i limitar diferents àrees de la vida si no s’hi intervé a temps.
Per què és important intervenir a temps?
La infància i l’adolescència són etapes clau per al desenvolupament emocional i social. Quan l’evitació social es manté, pot afectar diferents àrees:
- Autoestima baixa i visió negativa d’un mateix.
- Increment de l’ansietat social.
- Dificultats acadèmiques relacionades amb la participació.
- Sensació de soledat i aïllament emocional.
Una intervenció primerenca ajuda a prevenir que aquestes dificultats es consolidin i es perllonguin en el temps.
Com es pot intervenir des de casa?
El paper de la família és fonamental per acompanyar infants i adolescents amb evitació social. Algunes pautes que poden ajudar són:
- Validar el malestar, evitant frases com “no és per tant” o “t’has d’espavilar”. Reconèixer la por no significa reforçar-la, sinó ajudar-los a sentir-se compresos.
- Fomentar l’exposició gradual, respectant el ritme del menor. No es tracta de forçar situacions, sinó d’acompanyar-les a poc a poc.
- Evitar la sobreprotecció, ja que resoldre constantment les situacions per ells pot reforçar la idea que no en són capaços.
- Reforços positius, valorant l’esforç més que el resultat. Atrevir-se a intentar-ho ja és un pas important.
- Promoure una imatge positiva, ajudant-los a identificar les seves capacitats i qualitats, més enllà de l’àmbit social.
Cada infant i adolescent és diferent, per la qual cosa aquestes orientacions s’han d’adaptar al seu moment evolutiu i a les seves característiques personals.
La importància de demanar ajuda professional
Quan l’evitació social interfereix de manera significativa en la vida quotidiana, genera un alt nivell de patiment o es manté al llarg del temps, acudir a consulta pot marcar la diferència. La intervenció psicològica permet treballar la por al rebuig, l’autoestima i les habilitats socials des d’una base segura.
Comptar amb l’acompanyament d’una psicòloga infantil ajuda a prevenir que aquestes dificultats es cronifiquin i a afavorir un desenvolupament emocional més saludable tant en el present com en el futur.
