Imaginem la següent situació: una nena de quatre anys és al parc quan un desconegut s’hi acosta i li demana un petó. La petita, sense pensar-s’ho gaire, hi accedeix. Per a ella, fer un petó no és res estrany. A casa, sovint li demanen que saludi amb petons als adults que venen de visita. Però, en presenciar l’escena, el seu pare reacciona molt enfadat i la renya dient-li: “Això està molt malament, és una cosa bruta! Si et torno a veure fent petons a desconeguts, te’n recordaràs!”.
Tot i que aquesta escena podria semblar un cas aïllat o exagerat, la realitat és que es repeteix més del que imaginem. I no és només una anècdota incòmoda, sinó que ens parla d’un tema fonamental en l’educació emocional i relacional dels infants: el consentiment.
Què és el consentiment i per què és important?
Sovint s’associa la paraula “consentiment” només a l’àmbit sexual. Però en realitat va molt més enllà, ja que el consentiment té a veure amb els límits, el respecte, l’autonomia personal i la capacitat de decidir què volem i què no, tant amb el nostre cos com amb les nostres pertinences, emocions o espais. En aquest blog, i des de l’experiència com a psicòlegs infantils, ens centrarem especialment en el consentiment infantil a nivell físic.
Ensenyar el consentiment des de la infància és essencial perquè els nens i nenes siguin conscients dels seus drets i aprenguin a relacionar-se des del respecte mutu, la llibertat i la confiança. A més, és una eina clau en la prevenció de l’abús sexual.
Una de les raons per les quals moltes persones no denuncien situacions d’abús és perquè senten vergonya, culpa o confusió. Sovint, no tenen clar on eren els límits, o si tenien “dret” a posar-los. I molts d’aquests aprenentatges s’originen en la infància, quan, per exemple, forcem un nen o una nena a fer un petó o una abraçada, encara que no vulgui, o quan ignorem la seva incomoditat davant un contacte físic. El missatge que els estem donant és: “El teu cos no és completament teu. Els altres poden decidir per tu.” Aquesta idea, repetida en el temps, pot fer que més endavant no sàpiguen defensar-se o identificar conductes inadequades.
La bona notícia és que cada cop es parla més del consentiment infantil i estem canviant la manera com esperam que els infants es relacionin amb els altres. Però encara queda molta feina per fer perquè aquests missatges calin en el dia a dia de les famílies, escoles i entorns on creixen els més petits.
Com ensenyar sobre consentiment des de petits?
A continuació, trobem algunes claus per fomentar l’autonomia i el respecte pel propi cos des de la infància:
- Explica’ls que el seu cos és seu. Des que són petits poden aprendre que tenen dret a decidir quin tipus de contacte físic accepten o no, i que, si no volen fer abraçades o petons a algú, està bé. En lloc de forçar-los a mostrar afecte d’una manera determinada, podem oferir-los altres opcions: un somriure, una xocada de mans, una salutació amb la mà, etc. L’important és que entenguin que tenen poder de decisió i que són els amos del seu cos.
- Parla’ls amb naturalitat sobre el cos. Anomenar les coses pel seu nom, com “penis” o “vagina”, no és vulgar, brut ni prematur. Al contrari, ajuda a eliminar tabús i facilita que els nens se sentin còmodes amb tot el seu cos i més segurs per explicar si alguna vegada passa alguna cosa estranya o incòmoda. Si fem servir eufemismes o evitem el tema, podrien interpretar que aquestes parts del cos són “dolentes” o “vergonyoses”, i callar-se si passa alguna cosa per por a les represàlies.
- Demana permís abans de tocar-los. Encara que sembli un detall menor, pot tenir un gran impacte. Si li preguntes a un nen: “Et puc fer una abraçada?” o “Et sembla bé que t’assegui a damunt jo?”, li estàs enviant un missatge clar: “Tu decideixes sobre el teu cos.” Això reforça la idea que el consentiment no és negociable, ni tan sols amb els adults amb qui tenen més confiança. Amb això també aprendran a demanar permís als altres i a no traspassar els seus límits.
- Ajuda’ls a identificar adults de confiança. No podem assumir que els nens sabran automàticament en qui poden confiar. A vegades, ni tan sols els adults ho tenim clar. Per això és important explicar-los que els adults de confiança són aquells que ens fan sentir segurs, ens escolten, no ens obliguen a fer coses que no volem i respecten els nostres límits. També els hem de dir que, si algú els demana guardar un secret incòmode o els fa sentir malament, poden i han de dir-ho.
- Normalitza el consentiment en altres àrees. Com hem comentat abans, el consentiment no és només físic. També s’ensenya quan demanem permís abans d’agafar alguna cosa prestada, abans de publicar una foto d’algú o quan preguntem si podem explicar una història personal que involucra una altra persona.
Què fer quan algú traspassa els seus límits?
Quan un nen o nena actua des de la innocència, com fer un petó sense entendre que pot ser inapropiat en aquell context, la nostra resposta com a adults no hauria de ser enfadar-nos o fer-los avergonyir-se. En l’exemple del parc, en lloc de renyar-la amb duresa i dir-li que és “una cosa bruta”, el pare podria haver aprofitat aquell moment com una oportunitat per ensenyar-li alguna cosa important. Una reacció més útil i respectuosa podria haver estat mirar-la amb calma i dir-li alguna cosa com: “Sé que no sabies que aquest petó podia ser inapropiat, no és culpa teva. Però és important que sàpigues que els petons i les abraçades només es fan si tu vols i si coneixes bé la persona. Si un desconegut et demana una cosa així, pots dir que no i venir a buscar-me (o a una altra persona de confiança). Jo sempre hi seré per ajudar-te.”
Aquest tipus de resposta no només evita que la nena se senti culpable per una cosa que no entén, sinó que a més li dona eines concretes per actuar en el futur, li transmet seguretat i reforça el seu dret a posar límits.
I encara que l’aprenentatge comença en la infància, no s’atura aquí. A l’adolescència, per exemple, el consentiment adquireix un paper central, ja que és en aquesta etapa quan sovint experimenten les primeres relacions íntimes, i es fa més evident la pressió de grup, les pors al rebuig o al “què diran”. Per això, com més aviat comencem a parlar del tema, més preparats estaran per dir “no” amb fermesa o per escoltar i acceptar el “no” dels altres amb respecte.
En resum, ensenyar als petits la importància del consentiment no és només preparar-los per a possibles perills. És, sobretot, donar-los eines per construir relacions més sanes, basades en l’empatia, el respecte mutu i la comunicació.
Si no saps per on començar a parlar de consentiment amb el teu fill o filla, no estàs sol. Nosaltres podem ajudar-te a abordar aquest tema de forma clara, respectuosa i adaptada a la seva edat.
Aina Fiol Veny
Psicòloga Col. Nº B-02615
