“No sabia com dir-l’hi.”
A vegades aquest moment t’agafa a qualsevol lloc: a la cuina, al cotxe, just abans d’anar a dormir… i penses que no és el moment o el lloc més adequat, i ho vas posposant un dia més, a veure si demà trobes la manera perfecta de dir-l’hi.
Perquè hi ha converses que ningú vol tenir: dir-li a un infant que algú ha mort, que el pare i la mare ja no viuran junts o que alguna cosa important canviarà i ell no ho ha escollit. Però, tot i així, aquest moment arriba i no hi ha cap pla ni cap guió a seguir.
Quan l’adult també està afectat
Abans de pensar en com dir-l’hi, hi ha una cosa important que gairebé mai es diu: tu tampoc estàs bé.
Normalment, quan has de donar una mala notícia a un menor és perquè ha passat alguna cosa que també t’afecta a tu. Et fa mal, tens por de fer-ho malament, de dir alguna cosa que el marqui o el traumatitzi o de no saber sostenir el que vingui després. I amb tot això a sobre, t’has d’asseure davant seu i explicar-li una cosa que ni tu mateix acabes d’assimilar del tot. Per això moltes vegades ho retardem, o hi donem mil voltes, o ho suavitzem tant que acaba sent confús. Però els infants no necessiten un discurs perfecte, el que necessiten és un adult que estigui present i disponible.
Tenir en compte la seva edat i la seva manera d’entendre el món
Segur que més d’una vegada has sentit: “És molt petit, segur que no se n’adona.” És important entendre que els infants capten moltes més coses de les que pensem. Senten i perceben el que passa, però no ho fan com els adults. La seva manera de pensar i d’entendre el món és diferent, i per això necessiten explicacions adaptades a la seva edat.
En els més petits, la informació ha de ser molt bàsica, concreta i repetida si cal. Els costa processar molta informació de cop, així que és millor tenir converses breus però freqüents, tantes vegades com faci falta.
A mesura que creixen, podrem donar-los informació una mica més detallada i probablement no caldrà repetir-ho tantes vegades. Especialment en etapa escolar, comencen a estar més exposats a notícies externes: coses que senten a l’escola, a la televisió o d’altres infants. En aquests casos, serà important ajudar-los a posar-hi context i que entenguin que de vegades passen coses dolentes, però això no vol dir que els hi hagi de passar a ells. I sobretot que els adults som allà per protegir-los.
Com donar el missatge?
I ara ve la pregunta del milió: “Com li dono aquesta notícia d’una manera adequada?”
Com hem comentat abans, no cal tenir les paraules ideals. El que sí que marca una gran diferència són diversos factors importants que veurem ara.
Que la notícia la doni algú de confiança
Si és possible, la persona o persones més properes a l’infant i que es trobin en un estat emocional mínimament estable per poder transmetre la notícia de manera calmada i adequada a les seves necessitats.
Ser honest i no “suavitzar” en excés
Que el llenguatge sigui senzill, clar i sincer. Mai se li ha de mentir, però la quantitat i el tipus d’informació han d’estar ajustats a l’infant. No es tracta de deixar anar la veritat de cop i sense cura, però sí de no disfressar-la fins que deixi de tenir sentit.
A vegades fem servir frases com: “Se n’ha anat”, “està adormit”, “tot anirà bé”. Ho fem per protegir, és clar, però el que aconseguim és just el contrari, perquè si “suavitzem” en excés generarem confusió. Si li diem que algú està adormit, pot aparèixer la por d’adormir-se per si no es desperta més. Si diem que “se n’ha anat”, pot quedar-se esperant que torni.
Amb temes com la mort, per exemple, ajuda utilitzar alguna cosa que puguin entendre: que el cos ha deixat de funcionar, que ja no respira, que no sent dolor… I si a casa teniu creences religioses, es poden incloure, però sense substituir el bàsic. També és fonamental deixar clara una cosa que costa dir però evita molta confusió: “no el tornarem a veure”.
Que hi hagi espai per a les emocions (les seves, però també les teves)
Els infants no només escolten el que diem, també observen com ho diem, com els mirem, si poden preguntar, si poden plorar… aquesta serà una bona oportunitat perquè aprenguin una cosa molt important: que es pot parlar del que fa mal i que hi haurà algú que ens donarà suport en aquests moments.
Després d’explicar-ho, pot passar qualsevol cosa. Que pregunti sense parar, que no digui res, que s’enfadi o que es posi a jugar com si res. Tot això entra dins del que és esperable. Aquí és important parlar amb l’infant sobre el que ha passat. Preguntar-li com se sent i ajudar-lo a posar paraules al que li passa: tristesa, por, ràbia, confusió. Frases com: “Això que sents és normal”, “Jo també em sento així”, “Em pots preguntar el que vulguis” li ensenyen que no ho ha de gestionar sol. I sí, també pots dir “no ho sé” quan no tinguis una resposta. Això també és acompanyar.
Preguntes difícils i com sostenir-les
“I tu et moriràs aviat?” Darrere d’aquesta pregunta no hi ha curiositat, hi ha por. Més que donar una explicació llarga, el més important és tranquil·litzar: “Ara estic bé, no m’he de morir aviat. Soc aquí amb tu.” Els infants no busquen certeses absolutes, busquen seguretat emocional.
L’equilibri de l’adult: sentir sense desbordar-se
Pots mostrar tristesa i pots plorar si ho necessites. De fet, és positiu perquè així li demostres que un pot expressar-se i sentir emocions desagradables, però és molt important no desbordar-se perquè l’infant no senti que perd la seva figura de referència i que t’ha de cuidar. No es tracta d’amagar el dolor, sinó que l’infant continuï percebent que, malgrat tot, hi ha algú que sosté la situació. Es tracta més de mostrar que fa mal… i que tot i així continuem.
Casos concrets: dels pares
Si és possible, l’ideal és que tots dos progenitors donin la notícia junts, amb un missatge clar i acordat, sense entrar en detalls innecessaris, ni culpes, ni rivalitat. Es pot dir alguna cosa com: “El pare i la mare ja no són feliços junts, i hem decidit viure separats. Però tots dos t’estimem moltíssim i continuarem cuidant-te.” És important dir-ho quan la decisió és ferma, no en moments de dubte. I anticipar els canvis, però també transmetre seguretat: hi haurà canvis, sí, però no perdrà l’amor ni la cura. Pots llegir més sobre com ajudar els fills en cas de divorci.
I després, com actuo?
Moltes vegades pensem que el més important és aquest moment. Però el més important ve després, perquè donar una mala notícia no és un moment, és un procés. L’infant ho anirà entenent a poc a poc, al seu ritme, i tornarà a tu més d’una vegada amb noves preguntes. Aquí és on realment l’acompanyaràs.
Para atenció a com reacciona amb el temps i tingues en compte que el fet que no digui res no vol dir que no estigui sentint. Anima’l a parlar, preguntant-li de tant en tant com se sent, però sense forçar-lo. Si se sent acompanyat i en un espai segur, és molt més probable que vagi compartint els seus dubtes i el que sent.
Si no saps com donar una mala notícia al teu fill/a o a un ésser estimat de la teva família i creus que podem ajudar-te, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres. Estarem encantades d’acompanyar-te en aquest procés.
I recorda que l’important no és fer-ho perfecte. És estar present, acompanyar i ser honest. Una mala notícia mal explicada pot generar molta confusió o inseguretat, però una mala notícia ben acompanyada, encara que no sigui perfecta, ensenya una cosa molt valuosa: que les coses difícils fan menys mal quan les passem amb algú al costat.
Aina Fiol Veny
Psicòloga Col. Nº B-02615
