Estimat o estimada jove/adolescent,
Abans que t’espantis, vull que entenguis que no hi ha res de dolent a veure sèries o pel·lícules amb contingut eròtic. Més aviat tot el contrari, és una manera increïble d’incentivar el nostre desig. No obstant això, hem d’anar amb compte, atès que la idea de l’amor i sexualitat que aquestes ens venen NO ÉS REAL.
I sí, ho poso en majúscules perquè, com veurem més endavant, estan repletes d’exageracions, mites i idees que queden molt lluny de la realitat. I el problema ens el trobem quan agafem els arguments d’aquestes pel·lícules com a referents, establint així la base del que seran les teves expectatives en la sexualitat i en les relacions.
Perpetuar mites sobre l’amor o la sexualitat porta a una idealització d’aquests, i conseqüentment provoca o facilita que es normalitzin i perdonin conductes d’agressió, ja sigui física, psicològica o sexual. És a dir, fomenten relacions de risc i dificulten el que els joves puguin o sàpiguen establir relacions afectiu-sexuals sanes.
L’adolescència és un moment evolutiu en la qual es té una major exposició i vulnerabilitat a aquests mites, atès que és el moment del desenvolupament en el qual s’està establint la identitat i en la qual es practiquen diferents dinàmiques relacionals.
Vegem algunes de les pel·lícules més vistes dels últims anys en les plataformes digitals i desgranem una mica els seus arguments:
AFTER: jove (ric, atractiu i amb traumes) que coneix a noia innocent en la universitat. Ell no era de relacions serioses, però fixa’t, que amb ella sí. Això sí, li fa les mil i una i ella el va perdonant. Ell li descobreix el sexe apassionat.
CULPA MIA: jove (ric, atractiu i amb traumes) que no era de relacions serioses, però al final s’enamora de la seva germanastra (alerta, que aquesta, damunt, té el morb “incestil”), una jove innocent. De nou, ell li fa les mil i una i ella el va perdonant. Ell li descobreix el sexe apassionat.
365 DIAS: jove (ric, atractiu i amb traumes) que després que li peguin un tir veu a una dona de la qual s’enamora i el dia que es troba a una semblant la segresta i li diu que la tindrà un any segrestada perquè s’enamori d’ell. Espóiler, ella s’enamora perdudament. Ell li descobreix el sexe apassionat.
A TRAVÉS DE MI VENTANA: jove (ric, atractiu i amb traumes) que no era de relacions serioses, però s’enamora de la seva veïna, una jove innocent que sospira els vents per ell des de fa anys. De nou, ell li fa les mil i una i ella el va perdonant. Ell li descobreix el sexe apassionat.
Súper diferents, no? Hauria de dedicar-me a escriure guions de pel·lícules perquè aparentment no fa falta ser molt original. Noia bona s’enamora de jove dolent i pum, tens peliculón assegurat. La veritat és que els anys passen, però el contingut de les pel·lícules no.
Tots déus del sexe i elles unes pàmfiles que sembla que no les han tocat ni amb un pal anteriorment (cosa que resulta poc creïble perquè són totes precioses; no obstant això, fins que el protagonista es fixa en elles, les pinten com a dones “poc desitjables”). Protagonistes maquillades de dones fortes i empoderades (sempre els envien a la merda primer) però que al final cauen rendides d’amor davant una persona que no les tracta bé.
Però clar, ells no són “dolents dolents”, sinó que són dolents amb raó, tenen sempre un trauma. I clar, aparentment els homes dolents només necessiten a la dona adequada per a tornar-los bons. És igual com et tractin, a aquests els hi ho has de perdonar. Que si els meus pares s’han separat, que si el meu pare és addicte al treball i passa de mi, que si he presenciat una infidelitat a la meva casa, que si m’han abandonat o ha mort algun familiar…
La ficció és ficció i no té res de dolent, si és vista com a ficció. El problema ve quan aquestes pel·lícules es converteixen en la vara de mesurar de joves i perpetuen una sèrie de missatges tòxics i mites referents a les relacions i al sexe. Això ocorre de manera subliminal, clar. Ningú veu una pel·lícula i pensa “això és la realitat i jo vull exactament el mateix”. Però, quan un mateix missatge es dóna una vegada i una altra desde la infància, un acaba (de manera inconscient) replicant conductes i models.
Vegem els missatges principals que perpetuen aquest tipus de pel·lícules als joves i els mites que aquests contenen:
PROVOCAR O QUE ET PROVOQUIN GELOSIA ÉS LA MILLOR MANERA DE VEURE SI ALGÚ ESTÀ O NO BOIG PER TU.
En totes les pel·lícules descrites s’usa la gelosia com a prova d’amor. No hi ha pel·lícula en la qual un dels dos no sigui infidel a la seva parella o bé intenti cridar la seva atenció enrotllant-se amb un altre/a davant seva.
Doncs bé, la gelosia no és una expressió d’amor, sinó de control. Si vols més atenció per part de la teva parella o vols una demostració d’amor, existeix una forma molt menys tòxica de fer arribar el missatge, es diu comunicació.
TRACTA-LES MALAMENT QUE AIXÍ VEURAN QUE ETS UN HOME DUR I S’ENAMORARAN DE TU. AIXÒ SÍ, NOMÉS SI ETS RIC I ESTÀS BO.
Fixa’t que cap dels homes d’aquestes històries és un jove normalet, per què? Perquè en aquest cas, costaria més vendre la idea que se li ha de perdonar tot. Però és que en l’amor no cal perdonar-ho tot. És igual que sigui un déu Apolíni esculpit en marbre.
Ningú hauria de tractar malament a ningú, i menys per a demostrar interès romàntic. Que algú et tracti malament per a indicar-te que li agrades…Bé, no veig una major red flag que aquesta.
CLAR QUE SÍ, ESTIMADA. EL POTS CANVIAR. PERQUÈ L’AMOR TOT HO POT.
A les dones se’ns ven la idea que el nostre treball és “amansir” a l’home amb el qual estiguem i a través de l’amor fer-li sorgir l’osset de peluix que porta dins.
Simplifiquem, si algú no et tracta bé, no et respecta. Sigui al principi, durant o al final d’una relació.
TINC 15 ANYS I SOC UN DÉU DEL SEXE.
Això em sembla fins i tot graciós, perquè a veure, qui és un expert sexual amb quinze anys? Per molt que hagis follat (que permet-me que ho dubti) ho hauràs fet amb gent igual d’inexperta que tu.
Aquesta idea que el “bon sexe” s’aconsegueix a força de fer moltes postures, moltes pràctiques sexuals diferents i provar coses “fortes”, és mentida.
Per a tenir un sexe satisfactori i convertir-nos en experts del nostre propi cos, el primer és conèixer-nos bé a nosaltres mateixos, saber el que ens agrada i així poder guiar a la nostra o les nostres parelles sexuals perquè col·laborin en el nostre plaer; tenir la comoditat i confiança de poder expressar quan alguna cosa m’agrada, no m’agrada, em fa mal o m’incomoda.
Vull aclarir que provar coses noves no té res de dolent, si ho fas perquè et ve de gust, no per la pressió de “si ho faig, semblarà que en sé més” o perquè pensem que, de no fer-ho, no estem “satisfent” a la nostra parella sexual. El teu treball no és satisfer a ningú, sinó disfrutar tu. Cadascun de nosaltres hem de responsabilitzar-nos del nostre propi plaer (sense ser egoistes) i comunicar-nos amb l’altre.
A més, no oblidem que aquesta passió que veiem en les pel·lícules és pròpia de la primera etapa de l’amor, l’enamorament. I això no ens ha de crear la falsa expectativa que totes les relacions que tinguem amb el nostre “vertader amor” seran totes súper apassionades i explosives. A més, es pot tenir molt bon sexe sense necessitat de tanta brusquedat i velocitat.
SAPS QUE T’ESTIMA MOLT PERQUÈ ES VA PEGANT AMB GENT PER TU.
Que algú sigui violent només demostra una cosa: dificultats de gestió i expressió emocional. Ningú hauria de pegar-se per tu. No és necessària la violència per a mostrar suport.
I per descomptat, si els cops són per gelosia, fuig. No som lleons en el nord d’Àfrica competint per la femella en zel. Ningú és de la propietat de ningú i un hauria de poder triar amb qui vol estar, i si no és amb tu, assumeix-ho i a una altra cosa, perquè sinó t’està fallant una cosa bàsica: el respecte cap a la parella.
POBRET, ÉS UNA ÀNIMA TURMENTADA. EN EL FONS ÉS BONA PERSONA. NO LI HO TINGUIS EN COMPTE.
Crec que aquest és el que em fa més ràbia de tots. Mai són dolents perquè sí, sempre hi ha un motiu darrere. Perquè clar, això de ser resilient i responsable afectiu en les pel·lícules com que no ven molt. Cal ser dolent, però amb traumes, perquè, en el fons, ell mai la tractaria malament. Només que no ha trobat a l’adequada, a més, de què serveix que “en el fons” sigui bona persona si en la superfície, és a dir, a la seva parella la tracta malament a estones?
En l’amor, no tot val, ni cal perdonar-ho tot. Has escoltat alguna vegada allò de “no m’estimis tant, estima’m millor”? Perquè això és el que volem en una parella: equilibri, respecte, comunicació, suport i afecte.
Perpetuar aquest tipus de missatges i de rols en la relació pot provocar que es creï un model de relació tòxica en la qual:
- No ens comuniquem assertivament.
- Controlem a la nostra parella fruit de la nostra gelosia.
- Normalitzem la violència com a mostra d’amor.
- Mostrem conductes hipersexualitzades des de molt joves.
- Mantenim la idea que el sexe és una cosa fàcil i sempre intensa (passió per sobre d’intimitat).
- Acceptem i normalitzem el maltractament psicològic i sexual.
- Les relacions són sempre apassionades i ideals.
- El normal és que en una relació hi hagi desacords greus.
- L’amor ho pot tot.
- Mostrem poca tolerància a la frustració – “no trob a ningú que m’estimi tan intensament com el de la pel·lícula”.
Si llevem aquesta mirada crítica, insisteixo, la ficció és ficció, i si tenim present tot l’anteriorment descrit, aquestes pel·lícules són igual d’entretingudes que qualsevol altra i a més poden tenir un efecte excitant en qui les consumeix.
Voldria acabar fent algunes recomanacions de sèries que tenen un missatge més realista i educat sobre el sexe i les relacions com Yo nunca o Sex education.
Júlia Tarancón Estades
Psicòloga Col. No B-3232
